Romeva: 'Amb el PSC ens hem d'entendre per a polítiques concretes, però no per formar Govern'

Raül Romeva es troba en situació de tercer grau penitenciari un cop complerta la quarta part de la condemna de 12 anys de presó i 12 d'inhabilitació per sedició i malversació. Poc abans d'haver de tornar a Lledoners a dormir, ha rebut les càmeres de Cugat Mèdia per parlar de política, de justícia i de com troba a faltar posar-se la camisa verda dels Gausacs. Pel que fa a l'actualitat de les negociacions per formar Govern, admet no estar a la primera línia de les negociacions, però que hi està treballant amb un paper concret. Té molt clar que no vol el PSC a la coalició, però que s'hi han d'entendre per a 'polítiques concretes'. Respecte a la seva situació, i a la dels altres vuit presos del Procés, la qualifica de 'venjança' i acusa els jutges de 'fer política' amb les decisions que prenen, i quan les prenen.

Raül Romeva, gràcies per atendre a Cugat Mèdia, aquí a casa seva. Com està?
Doncs bé, la veritat és que gaudint d'aquestes hores de llibertat que ens donen al dia tant com podem. Però sabem que això és efímer i que en qualsevol moment ens tornaran a tancar. Per tant, cada hora que passem fora de la presó, que no vol dir en llibertat, està ben aprofitada.

Està participant, durant aquestes hores que té, en les negociacions del govern?
No directament. Hi ha un equip de negociació molt actiu, i per la meva circumstància i disponibilitat m'és impossible participar-hi. N'estic més o menys al cas, però no tinc l'última hora de com van les coses. Sé que la voluntat d'Esquerra és arribar a un acord molt ampli, que transcendeixi el que ha estat fins ara aquesta frontera entre independentistes i no independentistes, perquè entenem que el país necessita una sortida, un govern que pugui ser estable i que pugui donar resposta a moltes de les qüestions que avui tenim obertes sobre la taula. Aquesta és la línia amb què està treballant Esquerra i jo en aquest àmbit sí que hi estic, no només compromès, sinó també ajudant tant com puc.

En aquest cas, pel que explica, entenc que la tasca que li han encomanat és la d''estovar' els comuns?
No, no tinc cap tasca encomanada i tampoc amb cap grup determinat. El que sí que faig és explicar arreu per què Esquerra està fent el que està fent amb els comuns, amb Junts i amb la CUP. I tant de bo això condueixi a un govern amb aquestes quatre forces polítiques que pogués tenir estabilitat. No es tracta d'estovar ningú, es tracta de parlar amb tothom.

La data límit per formar govern és el 26 de març. Ara mateix com ho veu, més verd o més madur?
No és el mateix intentar posar d'acord a dues formacions, que a tres ni que a quatre. Aquí hi ha moltes coses que s'han d'anar trobant i discutint, però no ens podem permetre una nova situació d'eleccions. Tothom és conscient d'aquesta realitat. Esquerra i l'equip de negociació certament ho són. I s'està collant perquè tothom posi de la seva bona part perquè això pugui concretar-se en un acord. La societat en aquests moments ho necessita. També és evident que tots aquests acords de gran complexitat necessiten una bona cocció. Com a la bona cuina, els temps van d'acord amb el producte que vulguis cuinar. I com que aquest producte que volem és molt elaborat, cal que hi hagi una gran tasca de condimentar, d'acompanyar, d'assaborir, perquè el producte final surti al més saludable possible.

Aprofitant la metàfora de la cuina, el primer plat és la presidència del Parlament. Li tocaria a Junts o al PSC?
Està tot obert, la formació més votada no necessàriament és la que té més suports parlamentaris. I com que estem en un sistema parlamentari, el que importa és l'entesa dels diferents grups per decidir la presidència del Parlament, la mesa del Parlament, i òbviament la presidència del Govern. Com que tot forma part d'una negociació, en aquests moments és impossible poder predir què passarà.

Per què es pot pactar amb el PSC a Sant Cugat, per exemple, i no a la Generalitat?
Perquè a l'Ajuntament de Sant Cugat és una cosa i la Generalitat n'és una altra. L'Ajuntament serveix per respondre a les necessitats d'un municipi. En el cas de la Generalitat de Catalunya estem parlant de la màxima institució del país, que a més ens ha de conduir en dos grans reptes: la recuperació després d'una pandèmia especialment tràgica, no només en termes de salut, sinó també en termes socials i econòmics, i el segon repte, que és la consolidació, el pas definitiu cap a la República. L'única formació política que té aquestes vies com a prioritàries és Esquerra Republicana. I és evident que el PSC almenys en la via de la República, s'ha autoexclòs des de sempre. Per tant, és impossible que ens puguem entendre en el marc del govern de la Generalitat de Catalunya. Ens podem entendre en polítiques concretes i, de fet, ens hi hem d'entendre, tant amb el PSC com amb moltes altres formacions polítiques. Però una cosa és entendre't en polítiques concretes i una altra cosa és formar un govern. Jo crec que la diferència és bastant evident i sobretot té a veure amb les responsabilitats que tenen les dues administracions.

Hi podria haver una abstenció del PSC que permeti un Govern amb una altra combinació?
Això li ho hauries de preguntar al PSC. Nosaltres tenim clar quin és el govern que volem i entenem que és possible i necessari que arribem a un acord que no depengui d'una abstenció del PSC. El PSC té tot el dret del món a fer el que li convingui, però la proposta d'Esquerra és clara: volem un acord entre aquestes formacions polítiques. I en aquest marc concret i en aquest acord concret, el que faci el PSC ens és absolutament indiferent.

Tornant al municipi, com creu que està funcionant el tripartit de Sant Cugat?
Jo crec que està funcionant molt bé. Feia molts anys que hi havia un govern convergent i un canvi sempre és bo. S'ha produït aquest canvi, i a més recordo que el PSC forma part del govern, però no té l'alcaldia. S'està veient que hi ha una bona entesa, en el marc també de la presència de la CUP, que fa que es primin els interessos de la ciutadania, i facin que les evidents discrepàncies polítiques que en l'àmbit nacional poden tenir els diferents partits, a l'hora de discutir coses concretes que tenen a veure amb Sant Cugat, es resolguin per trobar solucions concretes. Jo crec que això és fer política. Des d'aquesta perspectiva a mi no em sembla en absolut contradictori i fins i tot em sembla sa que es normalitzi el concepte de coalició. La norma en l'àmbit europeu són els governs de coalició, que obliguen a pactar, a negociar, a dialogar, a discutir, a fer acords. Això és fer política, és l'essència de la política. I s'ha demostrat que a Sant Cugat era possible, necessari i útil. I això esperem que també sigui reproduïble amb altres actors a l'àrea nacional.

En aquest escenari en què seria ideal no haver de comptar amb l'abstenció del PSC per formar Govern, no és més difícil aconseguir una futura amnistia o indults?
Són coses diferents. El govern de la Generalitat té una responsabilitat molt clara: la recuperació de la fase postpandèmia i el camí cap a la República. L'amnistia no és competència de la Generalitat, és una competència de l'àmbit estatal. I els actors són diferents de l'àmbit estatal. Per tant, el que nosaltres busquem a l'àmbit estatal són unes majories prou àmplies que facin entendre als actors estatals i particularment al partit socialista que si no posem el marcador a zero i desjudicialitzem d'una vegada la política, tindrem conflicte per anys. Estem en un conflicte: polític, democràtic, institucional... És un conflicte, una disparitat d'interessos entre dos o més actors. No és un conflicte bèl·lic ni violent, és un conflicte polític. I els conflictes polítics es resolen fent política. És absurd creure que nosaltres podem fer una amnistia unilateral.

L'amnistia s'ha de treballar a l'Estat amb els actors estatals. Qui governa en aquests moments l'executiu espanyol? El partit socialista. Amb qui he de parlar? Amb el partit socialista. És fàcil? No. De fet ens han demostrat al llarg d'aquests anys que justament els hi costa molt asseure's en una taula, arribar a acords, fer passos definitius i valents per desjudicialitzar la política. Però això no vol dir que no sigui necessari. I aquesta és l'aposta que nosaltres hem fet des de fa molt de temps, perquè entenem que hem de reconduir, en termes polítics, la situació o acabarà perjudicada la població de Catalunya, en particular, però també la de la resta de l'estat. A ningú no li convé que aquesta situació s'enquisti més. Estem plantejant una solució política a un problema polític. I això s'ha de fer com a actors catalans que som, amb els actors estatals que són els que tenen la responsabilitat de poder-ho fer. Repeteixo, és fer política. I és justament per fer política i per voler fer política que ens han posat a la presó. Però això ens ha donat encara més energia i més voluntat per seguir-la fent. Ho dic per si algú creia que estàvem morts i enterrats.

Tornem a la presó. Preveuen quan el Tribunal Suprem pot dir alguna cosa sobre el recurs de la Fiscalia perquè els treguin el tercer grau?
La veritat és que no i he de confessar que em sorprèn que no ho hagi fet ja, perquè nosaltres enteníem que aquesta era una situació que segurament aniria ràpid. Segurament el fet que hi hagués eleccions ha condicionat alguna cosa, la qual cosa demostra que això és una causa política, perquè si això no tingués res a veure amb una causa política, no haguessin condicionat una decisió jurídica que ells mateixos ja diuen que prendran, pel fet que hi havia unes eleccions. Per tant, torno a l'argument inicial, el Tribunal Suprem, la judicatura i la Fiscalia el que estan fent és política. I nosaltres demanem que la política la facin els actors polítics i que la justícia faci justícia, que es limiti a qüestions tècniques i que no es fiqui en elements de caràcter polític. Però això en aquest Estat es veu que no passa, o almenys no passa quan es tracta d'afers com el nostre, amb la voluntat de decidir lliurement el nostre destí. En fi, jo crec que cada passa que fan, i sobretot com la fan, envia un missatge clar arreu del món que estic convençut que es va llegint.

En aquests termes de si és una casualitat o no les decisions de la Fiscalia o del Suprem, i en el moment en què es produeixen, tant pel 21-D com per ara el 14-F, el dia abans de l'inici de campanya, van quedar en llibertat. El primer cop d'una manera i el segon cop d'una altra, però just a l'inici de la campanya.
Jo crec que són situacions diferents perquè en aquell moment no hi havia sentència, estàvem en una situació de presó provisional. De fet, no vam sortir tots, en Quim Forn i l'Oriol Junqueras no van sortir. Tampoc és casual que justament l'Oriol Junqueras, president del partit i la cara més visible, mediàtica i potent d'ERC, no el deixessin sortir a fer campanya, això també va ser significatiu en el seu moment. Però en qualsevol cas ara estem en un escenari diferent, ara ja hi havia sentència, hi havia condemna i estem pagant pena de presó. En tot cas, el que hi ha ara és una qüestió tècnica. Ha coincidit un calendari, que és que nosaltres hem complert la quarta part, tots els que faltàvem ja hem arribat a la quarta part de la nostra condemna, que érem l'Oriol Junqueres, el Jordi Turull, la Dolors Bassa i jo, i ha coincidit aquesta setmana. De fet, nosaltres la fèiem justament l'onze de febrer. Per tant, en aquest cas sí que ha sigut una casualitat, però és que això és una raó tècnica. També he de dir, per a qui els hi agrada el Dret i diuen que això va de lleis... M'agradaria que algú m'expliqués a on de la llei diu que fins que no has complert la quarta part tu no pots tenir accés a tercers graus o a permisos. Per tant, tots aquests que parlen tant de lleis i de Dret, el primer que haurien de fer és llegir-se la llei. No ho diu enlloc. Això és una pràctica que s'ha adoptat i que en alguns casos es compleix i en altres no. Ho dic perquè al final en el nostre cas sempre hi ha una interpretació més enllà de la llei, la qual cosa demostra que això no va de Dret, no va de lleis, no va de justícia, va de política, i fins i tot diria que en molts casos directament de venjança.

La qüestió és que les dues vegades ha coincidit l'inici de la campanya electoral amb la vostra sortida. Molts dels que esteu a la presó teniu fills. La família i els fills van entendre que tot just sortir de la presó anéssiu a un míting electoral i us poséssiu a fer campanya?
Una pregunta interessant! Jo puc parlar per mi. Els meus fills tenen 12 i 14 anys, tenen plena consciència de per què estem a la presó, de la injustícia que això suposa. No només en termes personals sinó també familiars per a ells. Aquí hi ha hagut una vulneració dels seus drets, com a fills. I ells saben que donat que la raó per la qual estem a la presó és una causa política, entenen que hem de seguir defensant aquests drets, que en realitat són els drets col·lectius, no són els drets de nosaltres com a persones només. Els meus fills ho han entès, ho entenen, i a més a més ho comparteixen. Una altra cosa és que efectivament jo també intento que això sigui compatible amb dedicar tant de temps com sigui possible a estar amb ells, especialment en aquestes edats que són la preadolescència i adolescència, que els qui tenim criatures en aquestes edats sabem que són especialment demandants.

Quan va entrar a la presó això va impulsar la seva parella, la Diana Riba, a fer el pas polític que no havia fet fins aquell moment. Ho va entendre, la va animar, no s'hi va voler ficar...?
Sí, de fet la vaig animar. Vull deixar molt clar que des del punt de vista de la trajectòria política de la Diana, i de la trajectòria associativa de la Diana, el que hi havia era un absolut convenciment de les seves capacitats. La Diana ha estat una persona sempre implicada amb entitats, associacions, amb tota mena de reivindicació social política educativa cultural, etcètera. Per tant, per a ella, l'espai polític, en el sentit ampli del terme, era un espai absolutament natural. El que també és veritat és que la nostra circumstància d'alguna manera va obrir la possibilitat que ella pogués canalitzar tota aquesta energia per denunciar a nivell europeu una realitat que entenem com a absolutament injusta i injustificada. I de fet és el paper que està assumint. Ella al Parlament Europeu sobretot es focalitza molt en temes de drets i llibertats, no només de la nostra situació, sinó de drets i llibertats en un sentit ampli. Perquè aquesta és per a mi una de les qüestions claus. Ella no ha anat a defensar la nostra causa, ella ha anat a defensar al Parlament Europeu les causes que tenen a veure amb drets i llibertats, entre les quals hi ha la nostra. Però de la mateixa manera que ens preocupa molt la nostra situació, ens preocupa molt i de fet jo m'hi dedico molt, com ella i com altres companys, la situació de les presons, en general. No la nostra presó, les presons de l'Estat, de Catalunya i d'Europa. O la situació de la llibertat d'expressió. Tots aquests elements formen part, no només de la nostra causa, sinó de les nostres ambicions polítiques. I de fet és per voler-les defensar que hem acabat on hem acabat. Ho dic perquè jo crec que una de les coses que nosaltres tenim l'obligació moral de fer és transcendir la nostra situació personal. Això és el que fa la Diana, és el que intento fer jo, el que he fet amb els meus llibres, el que faig amb les meves xerrades i entrevistes, i el que intentem fer cadascú de nosaltres. Jo almenys no tinc interès especial en parlar de la meva situació personal. El que jo tinc interès de parlar és per què un estat que a més a més es diu un estat democràtic de la Unió Europea fa el que està fent: amb nosaltres, amb el Pablo Hasél, amb el Valtonyc, amb els titellaires o amb qui sigui. Això és el que ens ha de preocupar. No la situació de les nou persones que estem a la presó. Si no totes les persones que avui veuen vulnerats els seus drets i les seves llibertats. Gairebé 3.000 persones estan represaliades per diversos motius avui, vinculades al Procés, però és que n'hi ha moltes més per altres motius. Des del món de la cultura, de la llibertat d'expressió, de la manifestació... Jo crec que en aquest sentit hem de fer una reflexió molt més àmplia, almenys és el que nosaltres intentem fer.

Abans comentava que aprofita al màxim les hores "de llibertat". Està podent fer una mica de vida santcugatenca?
Poqueta, per un tema d'horaris i no de limitació geogràfica, perquè òbviament amb les restriccions en podria fer, però faig vida comarcal. A Sant Cugat he pogut passejar-hi poc. També és veritat que és un tema d'ocupacions i horaris. L'hora que podria dedicar-me a passejar és l'hora que ja estic de camí cap a la presó. Sí que he pogut visitar el mercat de Valldoreix, o algunes de les activitats que s'han fet, i espero que a mesura que es vagi obrint, també tota l'activitat i dinàmica cultural, perquè com sabeu jo soc casteller, i una de les coses que tinc més ganes és de tornar-me a vestir amb la camisa verd Collserola i tornar a fer pinya amb els Gausacs, però no només. Jo crec que tenim moltes coses a fer a Sant Cugat que en aquest moment estan esperant amb les ganes de tornar-se a reactivar.

Ha pogut tornar a treballar?
Estic fent teletreball, com suposo que molta gent. Col·laboro amb una entitat amb la qual estem fent una posada al dia de la cooperació entre Catalunya i Bòsnia. Jo vaig treballar a Sarajevo molts anys, amb Nacions Unides i després amb l'OSCE, i de fet la tesi doctoral l'he fet sobre la guerra dels Balcans, i per tant jo sempre he seguit molt aquest tema. I el que estem fent és intentar posar de manifest que les guerres no desapareixen simplement perquè els mitjans se'n vagin. Les causes, moltes vegades, romanen. I si no es tracten bé, poden reaparèixer. I això ho faig amb format de teletreball entre d'altres motius perquè les oficines estan tancades.

Ens ha comentat que tornarà a la presó, a Lledoners. La llei, però, amb el tercer grau permet anar a un centre de dia, i no a la presó, a dormir. Ho ha demanat?
No perquè de fet en aquests moments estan tots plens. El que ens trobem en aquesta situació és que de fet fins i tot molta gent que hauria d'estar ja des de fa temps allà no hi pot anar perquè els centres de dia estan plens. La pregunta em permet fer una reflexió. Les presons a Catalunya no estan sobrepoblades, però estan molt densificades. I aquí hi ha hagut una política molt encertada per part del departament de Justícia, sobretot en el marc de la pandèmia, d'intentar esponjar la situació de les presons, perquè, en el marc de la pandèmia, a les presons hi ha un risc molt gran. I això ha topat amb una visió absolutament anacrònica, tant de la Fiscalia com de la judicatura. El que vull dir amb això és que tots els progressos que es poden fer i que s'estan fent en termes polítics pel que fa al model de presó i de condemnes, que posen més en valor mesures alternatives que no pas la privació de llibertat, troben sempre una oposició frontal, un mur. Un mur en una Fiscalia i en una judicatura molt vinculades a un model absolutament antic, passat, que ja no defensa ningú a nivell progressista europeu, però que segueixen obsessionats amb què la solució als problemes passa per tancar la gent a la presó. I això és absolutament fals. Per tant, la pregunta que tu em fas jo te la capgiro. Potser ens hauríem de començar a plantejar si realment té sentit tenir 8.000 persones a la presó per delictes que en el 90% dels casos no tenen res a veure amb posar en perill la societat i que el que hauríem d'estar fent és aplicar mesures penals alternatives, que no impliquin privació de llibertat. Perquè recordo que estar a la presó no és una qüestió que la paga només la persona que està privada de llibertat, sinó tot el seu entorn. I en això és en el que vull dedicar també bona part del meu temps, perquè crec que la nostra situació ens obliga a pensar i repensar què volen dir les presons. Tenim un gran desconeixement del món de la presó, del món del sistema penitenciari, i la nostra obligació, havent-la viscut, és posar-la en coneixement de la gent.

Quan torni a tenir responsabilitats polítiques, que per cert, no sé si en té ganes, voldria treballar per revertir això? O no cal tenir-les per fer-ho?
Exacte, és el que t'anava a dir. Això es pot fer sense tenir responsabilitats polítiques. Justament el que jo reivindico és que la política la pots fer tinguis o no un càrrec orgànic. De fet jo reivindico la política no institucional, perquè el que reivindico és la política en majúscules. En un moment en què hi ha una certa tendència a criticar la política i els polítics, jo reivindico la política en majúscules. El que critico és la politiqueria de pati. Això sí que crec que fa mal, pels qui ho fan com pels qui ho magnifiquen. I en canvi obviem la política en majúscules que és la que hauríem de primar. Si algú esperava, que tancant-nos a la presó, perdríem la voluntat, i les ganes i la il·lusió i les motivacions per seguir fent política, s'ha equivocat de ple i ens trobarà més actius que mai en l'àmbit polític. No sé on, però en política segur.

Han començat a vacunar interns de presons. L'han vacunat ja a vostè?
No, però sé que ens toca un dia d'aquests perquè formem part del grup que els toca. Nosaltres sempre hem dit que ho faríem quan ens toqués, per tant, quan ens toqui, ens tocarà, com a qualsevol ciutadà. Però jo crec que és important fer-ho. Ho dic perquè si algú té temptacions de no vacunar-se, a mi em sembla que és un error. A tothom que li toqui vacunar-se, crec que és bo que ho faci, per ella mateixa i pel conjunt de la societat. Nosaltres evidentment ho farem.