Clara Ponsatí: 'L'1-O a la nit estava convençuda que estàvem a punt de ser independents'

Clara Ponsatí atén la trucada de Cugat Mèdia des del seu despatx al Parlament Europeu, on exerceix d'eurodiputada des de principis de 2020. Ens explica que va viure durant 20 anys a Sant Cugat en una primera etapa, i dos més en una segona, i recorda haver vist la transformació de la ciutat. També ens recorda com avui fa tres anys es va escapar una estona de la Conselleria d'Educació al migdia per venir a votar a l'escola Joan Maragall en el referèndum de l'1-O, a més de reflexionar sobre l'exili, els 'farols' i les decisions vitals que li van canviar la vida d'un dia per l'altre.

Quan va marxar de Sant Cugat?
Definitivament quan vaig marxar a Escòcia el 2014. Hi vaig viure de 89 al 2009, i després el 2013 vaig tornar per un període curt. Aquells primers 20 anys treballava a la UAB i vivia a Sant Cugat.

Tinc entès que va tenir relació amb el Club Muntanyenc, oi?
Més que jo, els meus fills, va ser una opció per completar la seva educació. Va ser el moment que va començar l'escola d'excursionisme i van ser uns anys molt brillants, i els meus fills van tenir la sort de gaudir d'aquella època amb un equip de monitors molt macos.

Quins records té d'aquells anys vivint a Sant Cugat?
Jo vaig viure la transformació del Parc Central, que el teníem davant de casa. Ens van traslladar a un pis a la plaça Rafel Casanova, i llavors vam marxar un any als Estats Units, i quan vam tornar ja estava tot el parc urbanitzat i hi havia pisos nous per tot arreu. Va ser una expansió raonable, i alhora vam veure la desaparició del Sant Cugat d'abans. Jo recordo encara circulació i cotxes aparcats al carrer Santiago Rusiñol.

L'1 d'octubre de 2017, avui fa tres anys, va venir a votar a Sant Cugat.
Llavors estava empadronada encara al pis d'abans i vaig anar a votar on sempre havia anat a votar, a l'escola Joan Maragall. I així també vaig aprofitar per veure el meu fill, que estava aquí aquell dia també.

Després de tres anys, en l'àmbit personal, com recorda aquell dia?
Jo vaig rebre una mica, però no vaig arribar a prendre mal, només em van tirar per terra. La memòria emocional d'aquell dia és una combinació de ràbia i alegria al mateix temps. Per una part viure la violència en pròpia carn és dur, però a mesura que passaven les hores i vèiem que la violència no ens aturava, vaig sentir eufòria al final del dia. Després ja vaig veure que no seria ben bé així perquè no ho teníem tot a lloc. Jo vaig acabar la jornada veient que el referèndum s'havia fet i s'havia guanyat. Tenia una sensació de victòria.

L'1-O i el 27-O són dos dies que li han canviat la vida?
El dia que vaig tenir la sensació que em va canviar la vida va ser el 14 de juliol, el dia que vaig acceptar la conselleria, la resta estava en els escenaris previsibles. Tenia bastant clar que m'estava jugant la vida. Jo l'1 d'octubre a la nit estava convençuda que estàvem a punt de ser independents. El 27 d'octubre, en canvi, ja havia viscut el 10 d'octubre, les discussions de què s'havia de fer, si convocar eleccions o no, i per tant, el dia 27 no el vaig viure amb especial emoció, ja estava desolada veient el que venia.

Va dubtar de si acceptar la conselleria d'Educació en aquell moment?
No vaig tenir temps de pensar-hi. Si hagués tingut algun dubte, hauria dit que no, però potser si hagués tingut temps per pensar-m'ho i parlar amb més gent... no sé què hauria fet. Va ser una proposta que va arribar a mitjanit i que s'havia de respondre a les 8 del matí.

Tampoc va tenir dubtes en si marxar a l'exili o quedar-se?
No, cap ni un, ho vaig tenir clar. Des del moment que vaig veure que la independència no es feia, ja vaig començar a fer plans per exiliar-me.

La seva expressió del 'farol' va fer molta fortuna.
Jo vaig fer un comentari en el sentit que potser es va fer servir la preparació de l'1-O per fer seure Espanya a negociar. És a dir, jugar amb les cartes que tens i fer 'farols' és una manera legítima de jugar. El problema és que després no es va jugar la partida... I també és cert que ens vam adonar que el contrincant va fer trampes i era violent, i no era un joc de política entès com ho enteníem les persones que en aquell moment estàvem fent política a Catalunya. Vam entrar a jugar a un joc que els polítics catalans no hi estaven habituats.

Els companys de Govern li han retret mai que fes servir el concepte 'farol'?
Sí. No he pogut parlar amb tothom, però sé que no va agradar que digués això. Però també s'ha de dir que jo ho vaig dir en unes circumstàncies en les quals no era una conversa amb la premsa, sinó que jo entenia que estava en una discussió entre amics. De totes maneres no me'n penedeixo, i no em sembla una mala descripció del que va passar aquells dies.

Després d'uns primers mesos a l'exili va decidir tornar a Saint Andrews, a la feina a la universitat. I en aquest context, li proposen anar a les llistes de Junts per Catalunya a les eleccions europees...
Haig de reconèixer que això sí que vaig temps de pensar-m'ho millor. M'ho vaig pensar i vaig decidir afegir-m'hi pensant que era una manera de donar suport al Carles Puigdemont i al Toni Comín, però que no tindria més conseqüències. En tot cas, el risc que assumia no era el mateix que quan vaig acceptar la conselleria.

Situació judicial el dia d'avui: té una ordre judicial de detenció en territori espanyol per sedició i malversació, i una euroordre suspesa a l'espera de la resolució de suplicatori al Parlament Europeu. Preveu què pot passar?
No, ja no faig previsions. Pot ser que el suplicatori avanci i es concedeixi, però llavors sí que m'atreveixi a preveure que l'extradició serà poc previsible que s'aprovi després de la decisió respecte a l'euroordre del conseller Puig. I si surt tot malament, em tindreu a Lledoners, Puig de les Basses o a Estremera d'aquí a uns mesos.

El que sí que sembla clar és encara han de passar molts anys fins que pugui tornar a posar els peus a Sant Cugat, no?
Sí, és complicat, sí.

I aquest exili de 20 anys era un dels escenaris que ja preveia el juliol de 2017 quan va acceptar la conselleria?
Vaig estar preguntant com es vivia a la presó des del mes d'agost d'aquell 2017. En aquell moment tots els advocats ens deien que com a màxim seria desobediència o malversació. L'escenari de la rebel·lió o la sedició cap advocat el va mencionar, però jo creia que amb el mateix que li havien fet al president Mas pel 9-N no en tindrien prou, perquè si ens podien perseguir pel que fos, ho farien, sempre ho vaig tenir clar això. Ara, vaig pensar que em passaria 20 anys exiliada? A l'octubre sí, però a l'estiu no. Simplement vaig pensar que si m'havien de posar a la presó, m'haurien de venir a buscar, que m'haguessin de perseguir i tinguessin una mica de feina. Pensava, si esteu fent una cosa que va contra els principis democràtics, com a mínim embruteu-vos, no seré jo qui us ho posi fàcil.