Xavier Bosch: 'Un 32 de març és un dia que ens regala la vida, que no existeix, però que l'hem d'aprofitar'
L'escriptor santcugatenc torna a ser un dels candidats a llibre més venut de Sant Jordi amb la seva novena novel·la, '32 de març'
Cultura
Publicat el 20/abr/23 per Albert Solé
A les portes de Sant Jordi 2023, el santcugatenc Xavier Bosch torna a l'actualitat amb una nova novel·la, la seva novena: '32 de març'. Després de la primerenca 'La màgia dels reis' va arribar la trilogia del món del periodisme ('Se sabrà tot', 'Homes d'Honor' i 'Eufòria'). Amb 'Algú com tu' ens va trencar la cintura a tots amb una història d'amor fantàstica, que va confirmar després amb 'Nosaltres dos', 'Paraules que tu entendràs' i 'La dona de la seva vida'.
Et vam demanar que escollissis un lloc de Sant Cugat que et recordés París, l'escenari de la teva última novel·la, i ens has citat a la llibreria El Siglo del Mercantic. Perquè el Marché aux puces de París també té molt d'ambient, té pols com han de tenir les llibreries de vell i els llocs amb antiguitats, i quan no és dissabte o diumenge, on aquí no es pot posar un peu de la gentada que hi ha, m'agrada venir-hi a passejar.
Què significa París per tu? Ja ha aparegut en altres novel·les teves. La conec bé. És una ciutat que familiarment ens hi ha portat molt sovint i en moltes èpoques i, per tant, a l'hora de descriure una ciutat m'és més fàcil tancar els ulls i recordar les olors i els colors i haver de dependre d'una guia turística o de la Viquipèdia sobre Melbourne on no hi he estat mai. I després, perquè aquesta història em convenia molt que la protagonista, la Margoux, quan és adolescent i està descobrint la vida i l'amor, estigués immersa en un moment de gran tensió, i no hi ha moment de més tensió a Europa al segle XX, que la invasió nazi a França i a París.
París ja la coneixies, per tant, però per descriure la París ocupada dels anys 40 has hagut de fer molta tasca de documentació? Tots hem anat a classe d'història i sabem què va ser la Segona Guerra Mundial i qui la va guanyar, i he llegit algun llibre, però clar, m'he hagut de documentar. I sobretot per veure el vessant periodístic dels mitjans de comunicació i com actuaven, i com va actuar la propaganda alemanya a França. Vaig comprar moltes revistes de l'època, vaig mirar molts documentals, vaig parlar amb l'avi d'un amic meu que encara és viu i va ser a París aquells anys. I amb tot et vas fent una composició de lloc, però és important que la documentació no se't mengi. No és un llibre d'assaig, no he de demostrar tot el que he trobat, al contrari. T'has d'amarar molt de tot allò que llegeixes i mires, i després a l'hora d'escriure llençar-les i oblidar-te'n. Has de plasmar l'atmosfera, deixar alguna anècdota concreta, i mirar de ser fidel a la realitat.
'32 de març' és una novel·la, per tant, és ficció, però sí que parteix d'un fet real: una exposició que es va fer el 2008 amb fotografies del París dels anys 40. En aquell moment, el 2008, jo estava dirigint el diari 'Avui' i va haver-hi una certa polèmica que va arribar fins aquí. Van fer una exposició a la biblioteca on hi havia 200 fotografies en color inèdites sobre París sota l'ocupació alemanya. La gent que anava a veure aquesta exposició veia la gent fent l'aperitiu un diumenge a les terrasses de París, nens amb patinet pel Trocadero, cues de gent mudada per anar al cinema, i la gent va protestar. La guerra no era això, això és el que volia enquadrar un fotògraf alemany a sou de la propaganda de Goebbels, però la guerra era gana, misèria, morts, por... I allò va generar tanta polèmica que, d'una banda, el regidor de Cultura va haver de dimitir, i van haver de posar en context l'exposició. Com a novel·la també m'interessava el debat sobre el fotoperiodisme, triar és trair, enquadrar una part de la realitat i no l'altra, és no explicar la veritat, és fer propaganda.
I a partir d'aquí tu t'imagines què hagués passat si una d'aquestes fotos descobreix un secret familiar... Sí, com et pot determinar la vida un fet anecdòtic, que és casual, però que la gent amb la pell molt fina quan hi havia molta delació per salvar-te a tu...
Totes les famílies tenen, tenim, secrets? Crec que totes les persones tenim secrets i està bé que sigui així. I secret és una cosa que només saps tu, quan ho saben dues persones pot deixar de ser-ho. Tots els que hem viscut i hem sigut hereus d'una guerra, ho coneixem. Els meus avis van fer la guerra els dos, un a cada bàndol, i després van ser uns consogres esplèndids en tots els sentits, però a casa mai es va parlar de la guerra. No sé si un o l'altre van matar a algú, sé que un va acabar al camp de concentració de la platja d'Argelers. Sé molt poques coses, i crec que moltes famílies, aquí, a França i passarà a Ucraïna, han necessitat una certa amnèsia selectiva per mirar de girar full d'allò tan terrible que deu ser una guerra.
Es parla molt del col·laboracionisme francès, i volia preguntar-te una ucronia: què hauria passat si a Espanya no hi hagués hagut Franco i Hitler hagués creuat els Pirineus, però en el fons no cal, perquè com has explicat dels teus avui, això ja va passar aquí també. Franco i Hitler eren tan amics que no li va caldre fer res, Espanya ja era una cosa feixista dominada. No m'he fet mai aquesta pregunta perquè no va caldre.
T'agraden les ficcions com 'The man in the high castle', que imagina que els aliats haguessin perdut la Segona Guerra Mundial? Els 'what if...', què hauria passat si, em semblen sempre uns jocs interessants. Desconec aquesta sèrie, però estic segur que m'agradaria. El 'què hauria passat si' ens determina, però al final, el que ha passat és el que ha passat i la realitat és una. Ara, literàriament és interessant, perquè com a autor t'has de posar a la pell de la París ocupada de l'any 40. Aquella gent no sabia que hi hauria un desembarcament de Normandia, que les tropes alemanyes haurien de recular. Igual que avui a Ucraïna la gent viu el dia a dia com pot i no sap ni quant durarà la guerra ni com acabarà ni qui la guanyarà. I els meus protagonistes de l'any 44, quan jo escric sobre ella, faig trampa, jo sé el final de la història, però aquella gent no el sabia. Per tant, és molt interessant, quan escrius, posar-te en el seu pensament per actuar d'una manera determinada i ser fidel al fet que ells no sabien el que passaria després.
Per tu què seria un 32 de març? Un dia perfecte que no existeix o un per oblidar? Un 32 de març és un dia que ens regala la vida, que no existeix, però que l'hem d'aprofitar quan hi és i l'hem d'aprofitar de maneres que ara no fem perquè som addictes a les pantalles i no tenim converses llargues. Tornem-nos a mirar als ulls, expliquem coses en profunditat. 32 de març és un elogi a la conversa llarga, i és la que tenen la Margoux i el Roger, dos dels protagonistes, quan queden tancats per una gran nevada a París.
Després que ser el llibre més venut per Sant Jordi quatre vegades, cada vegada que treus novel·la sents pressió, o te la fan sentir? Pressió no, és la il·lusió que ha anat molt bé quatre vegades, però mai és pressió. És il·lusió de tornar-hi a ser i a veure què passa. Si no plou anirà molt bé.
Aquest llibre té una novetat, que és el canvi d'editorial. Estaves al Grup 62 i has passat a Univers, a què es deu el canvi? He anat a Univers per fidelitat i amistat amb l'Esther Pujol, que és quan de les grans amigues que tinc a la vida. Ella ha creat un segell propi i no tenia sentit que jo estigués amb un altre, on m'han tractat sempre de cine, on inverteixen molt en màrqueting i no tenia cap queixa, però he marxat per amistat. Així ho vaig explicar i així ho van entendre al Grup 62.
Com t'agrada que et presentin? Escriptor? Periodista? O periodista i escriptor? Mmmmmm, visc i em dedico a les dues coses, i m'estimo les dues coses. Quan faig entrevistes per un diari o escric pel Mundo Deportivo soc periodista, quan publico novel·les i faig ficció i després de nou novel·les, també soc escriptor.
Com que et sents encara periodista, et veus tornant a les trinxeres periodístiques de l'actualitat més pura, dirigint un diari o similar? Segur que no. Em vaig prometre a mi mateix i ho vaig verbalitzar a la meva família, quan vaig deixar el diari 'Avui' que mai més dirigiria un mitjà de comunicació. M'agrada haver retrobat la llibertat per no dependre d'una redacció ni tenir un caps per damunt. De manera solitària es treballa molt bé i molt a gust.
DECLARACIONS
Xavier Bosch
Un 32 de març és un dia que ens regala la vida, que no existeix, però que l'hem d'aprofitar quan hi és i l'hem d'aprofitar de maneres que ara no fem perquè som addictes a les pantalles i no tenim converses llargues.
Your browser doesn’t support HTML5 audio
Xavier Bosch
Pressió no, és la il·lusió que ha anat molt bé quatre vegades, però mai és pressió. És il·lusió de tornar-hi a ser i a veure què passa. Si no plou anirà molt bé.