Lluís Ribas (pintor): 'Vull veure la reacció de la gent davant d'una cosa que no espera de mi'

Només sis persones han vist la nova obra del pintor Lluís Ribas. Després de 45 anys al món de l'art i amb una carrera més que consolidada, l'artista inaugurarà el 19 d'octubre, a la Sala Capitular del Claustre, una mostra que no deixarà a ningú indiferent. De fet, la seva intenció, precisament, és sorprendre i també sorprendre's ell mateix amb la reacció de la gent. La poeta Marta Pessarrodona ha posat les paraules a un llibre que, juntament amb els quadres d'aquesta nova mostra, explica el canvi radical de l'obra del santcugatenc.

Escolta-ho

Com és la seva nova obra?
Segueixo en una línia figurativa, però molt diferent de la que feia fins ara. Picasso va dir que ell no buscava, que ell trobava, i això és una cosa que jo sempre havia discutit. Pensava que un artista sempre havia de buscar, però, amb 69 anys, un dia, dibuixant, vaig trobar. Vaig trobar un grafisme nou i vaig decidir seguir aquest camí. Podia seguir pel camí de sempre, el que em feia sentir còmode, o agafar aquest trencall. I vaig decidir agafar el camí nou i descobrir un paisatge nou. Jo ara estic vivint una altra veritat caminant per aquest nou camí.

Hi podrem reconèixer alguna cosa de la seva obra anterior?
Sí, perquè tot i que som esponges, sempre queda el que hem sigut abans. Jo no renego de res, estic fent això gràcies al que he fet anteriorment.

Què en pensen els crítics?
No ho sé, perquè aquesta obra que vaig començar fa tres anys no l'he volgut ensenyar, vull que sigui una sorpresa. Potser l'han vist sis persones. Però la veritat és que no m'importa el que diguin ni els crítics ni ningú. Al món de l'art has de fer el teu camí, sense preocupar-te massa del que diran els altres. Quan els crítics vegin l'obra, que em diguin què els sembla, que és la seva funció. I la meva és pintar i demostrar els meus sentiments de la manera que a mi em doni la gana. No hi ha més.

Comentava que en aquest cas el canvi el va trobar a vostè. Vol dir que no se l'esperava?
No. Ja fa 45 anys que em dedico a la pintura, he fet exposicions a molts llocs del món i tinc una carrera més o menys consolidada. Jo ja soc un home gran. No m'esperava res ni volia res. M'ho he trobat, gràcies a la valentia de sortir de la meva zona de confort. Un covard no pot ser un artista, un artista ha de ser una persona valenta, que cregui en el que fa, sense importar-li massa què diran. Potser és un valent inconscient, però si a l'art hi ha una veritat, és la veritat de l'artista. Si aquesta no hi és, l'art es converteix en ofici.

Com ha estat el procés de creació del llibre que heu fet amb la Marta Pessarrodona?
Molt senzill, molt complicat i molt maco. Jo he pintat lliurement els quadres i ella ha buscat fragments de les poesies universals que lliguessin amb cadascun dels quadres. I hem fet un llibre poètic. La poesia és simplificar molt una idea i amb poques paraules dir moltes coses. Jo dic que abans intentava posar poesia a la meva pintura, ara vull pintar la poesia. Aquesta és la diferència.

Ha coincidit amb ella en totes les tries, o li ha demanat que canviï alguna de les poesies?
No, això no ho faig mai, i tampoc accepto mai que em diguin que canviï el color d'una paret que he fet. Ella és una gran professional i ha fet un treball molt interessant. Que jo havia fet un quadre amb una idea que no s'ha transmès a la poesia que ha posat? En algun cas, sí, clar. Però com que ella és una gran professional i els poetes que ha buscat són poetes indiscutibles, ho trobo tot fantàstic. Ja sé de sempre que quan faig una pintura, cada individu la veu a la seva manera. No tothom veu el que jo he volgut expressar.

Per què ha vist tan poca gent la teva nova obra? Sempre treballa així?
No, mai. Fins ara sempre tenia el taller obert i ho ensenyava tot, fins i tot els quadres a mig fer. Aquest cop vull veure la reacció que té la gent davant d'una cosa que no espera veure de mi. No vull dir que sigui una cosa excepcional, vull dir que la gent no espera això de mi. I vull veure la reacció, és un experiment psicològic. Per mi serà un gaudi veure les cares que fa la gent. I crec que poder dir que a 72 anys encara tens ganes de sorprendre la gent, és important. Això, per mi, és una font d'il·lusió, una font de vida i un ànim per seguir caminant aquest camí que cada vegada és més curt.

El 19 d'octubre podrà veure les reaccions.
Sí. I per unes circumstàncies complicades i penoses que no venen al cas, vaig descobrir que el dia 19 d'octubre, quan jo inauguri, farà exactament 20 anys que estava al mateix lloc, a la Sala Capitular del Claustre, a la mateixa hora, celebrant els meus 25 anys com a artista. Ara en farà 45. O sigui que aquesta exposició està envoltada de molts misteris.

Està nerviós?
Estic tan nerviós com ho estava fa 45 anys, quan vaig fer la meva primera exposició. A més, quan faig una exposició a Sant Cugat, potser perquè jugo a casa, sento més responsabilitat i estic més nerviós que quan inauguro a Nova York. Em fa molta il·lusió i espero que quan la gent vegi els quadres, primer no digui res. Que reflexioni deu minuts i, després, que digui el que li sembla. Perquè jo suposo que molta gent dirà, "oh, quina pena". Doncs, bé, és igual, és el camí que estic fent. Faig el que sempre he fet: el que m'ha donat la gana.