Xavier Escura: 'No som tan diferents dels neandertals'

L'historiador, escriptor i exregidor Xavier Escura, ha publicat la seva novel·la prehistòrica 'La llegenda d'Arga' en català, tal com va ser escrita inicialment. La versió castellana es va publicar a finals de l'any 2019 per Ediciones Carena. Amb aquest llibre de ficció prehistòrica, Escura s'endinsa en el dia a dia d'un clan neandertal arcaic, que va viure fa 400.000 anys a Atapuerca.

Escolta-ho

La llegenda d'Arga és la novel·la que presenta, en català, avui.
Sí, té la seva història. La vaig escriure en versió original en català, fa gairebé dos anys, i vaig buscar editor. Però he de dir que no en vaig trobar i la vaig anar traduint jo mateix al castellà perquè tenia la intenció de portar-la a Atapuerca i a altres museus espanyols amb jaciments històrics. Quan vaig acabar la traducció, de seguida un petit editor s'hi va interessar i la va publicar en castellà. Al final també va assumir la versió catalana, que havia de sortir abans de l'estiu, però la publicació s'ha anat endarrerint amb els confinaments, fins ara.

De què parla, la novel·la?
Parla dels preneandertals, és a dir, dels neandertals arcaics. Explica peripècies de les tribus que hi havia en aquell moment. I si he tirat tan enrere, gairebé mig milió d'anys, és perquè això obeïa a un projecte de divulgació que vaig començar fa més de vint anys. Havia parlat amb l'historiador Eudald Carbonell per fer uns fascicles il·lustrats per divulgar tot el que ells acaben de descobrir a Atapuerca, amb l'edició de National Geographic i RBA. Era un projecte molt maco dins del qual hi vaig incloure un petit guió de ficció. Per un canvi de cúpula directiva a National Geographic, el projecte va acabar aturat i vaig decidir tirar-lo endavant amb forma de novel·la.

Quan vaig deixar l'Ajuntament i disposava de temps per mi, vaig voler millorar el rigor acadèmic i me'n vaig anar a la universitat a fer prehistòria. Jo m'havia llicenciat en Història Contemporània i Medieval, però de prehistòria no havia fet res. Tot el que sabia ho havia après de forma autodidàctica. Així que vaig fer l'assignatura de prehistòria i vaig acabar la novel·la. Li vaig enviar a l'Eudald Carbonell, perquè si no, no hagués gosat publicar-la. A ell li va agradar molt i es va brindar a fer-me el pròleg.

Eren molt diferents les persones de fa 400.000 anys de com som ara?
I tant! Estem parlant del neandertal arcaic. A mi m'agraden molt totes les troballes que s'han fet del neandertal de fa 400.000 anys, sobretot les referents a l'estudi genètic, que són molt recents, del 2013-2016. Aquesta investigació ha revelat una sèrie de realitats desconegudes sobre el neandertal, el parentiu que té amb nosaltres, i de la hibridació que hi va haver amb el sapiens, que fins fa quatre anys era una cosa totalment rebutjada. Aquests últims descobriments encaixen amb la perspectiva de la novel·la i la meva satisfacció és aquesta, que és una cosa que, tot i haver-la començat fa molts anys, encara és molt actual.

Pot fer pensar en 'El Clan de l'os de les Cavernes', de Jean M. Auel?
Per mi la Jean M. Auel és una mestra, em trec el barret i m'encanta com escriu. Però ella, com la resta d'autors de ficció prehistòrica, no va gaire més enllà del paleolític superior, fa uns 15.000 anys, màxim. D'aquí, als 400.000 anys que jo he tirat enrere, te'n vas al paleolític inferior. Per això jo anava amb el temor de no saber si m'estava llançant a una piscina sense aigua. Però entre que em vaig documentar molt i el fet que l'Eudald Carbonell considerés la novel·la com una hipòtesi vàlida de reconstrucció de l'hàbitat i la manera de fer del neandertal, em vaig animar a publicar-la.

Després de tants anys de tractar amb els personatges, jo he arribat a la conclusió de què no són tan diferents. Evidentment hi ha un abisme pel que fa a tecnologia, però res més. Des del punt de vista humà, instintiu i de motivacions conductuals, sembla que no hagi passat el temps. Seguim amb les mateixes actituds i reaccions. Això sí, en comptes d'anar amb una destral de pedra i obrir el cap al del costat, anem amb un míssil nuclear i ens carreguem el veí. No hi ha gaire diferència en aquest sentit. Seguim sent homínids, homos, diguem-ne, però això de 'sapiens sapiens', és molt discutible.

I en les relacions familiars i de grup, també hi ha aquestes similituds?
Pel que se sap de les societats de caçadors-recol·lectors d'abans del neolític, era gent més o menys nòmada, que s'agrupava en clans més aviat petits. S'anaven desplaçant, sempre seguint les fonts d'alimentació, que en aquest cas podien ser les migracions dels grans herbívors. I, si mires la fauna de fa 400.000 anys, no és tan llunyana de la d'ara. L'os era molt més gran, hi havia el típic tigre de dents de sabre, hi havia bisons més grans que els d'ara, però no era tan diferent com ens pensem. Jo no deixo de veure que estem molt a prop; nosaltres som descendents seus.

Ha escrit d'èpoques històriques molt diferents. En té alguna de pendent?
A mi m'agrada molt la història i m'agrada molt viatjar. Per això em van encantar els anys que em vaig dedicar a l'etapa medieval, perquè em van permetre fer recerca sobre el terreny, anar a veure castells, per exemple. I amb la prehistòria, exactament igual, he pogut anar a jaciments i fer un viatge de 400.000 anys, que és un goig. Tot i que això, a la vegada, et redueix a un espectre molt petit el teu propi límit temporal. Què són 80 o 90 anys? No és res, però a la vegada et dona una perspectiva fantàstica. El que no sé si arribaré a tocar mai és l'època contemporània, tot i que m'hi vaig llicenciar! La veig una època massa complicada i sincerament no m'atrau tant, perquè penso que es necessita distància per poder veure la globalitat i fer síntesis.

Quins projectes té entre mans?
Com que estic jubilat de fa poc, em puc donar el plaer de fer allò que m'interessa en cada moment. Si un dia que estic fent una recerca, de cop i volta trobo indirectament un altre tema que potser no té res a veure, m'hi puc posar els següents dos mesos. I això a mi m'encanta i és una cosa que no he pogut fer fins ara. Per això que no goso dir què faré; no ho sé dir.