[Entrevista] Nadia Ghulam: 'Ser dona i refugiada implica patiments constants'

'Ser dona i refugiada implica patiments constants', així ho explica Nadia Ghulam, que el 2006 va arribar a Catalunya procedent de l'Afganistan. Allà hi va patir el règim talibà i les conseqüències de la guerra civil, en què van morir familiars com el seu germà. En una entrevista a Cugat.cat, Ghulam recorda com es va haver de fer passar pel seu germà difunt per sobreviure ja que sent dona no hi podia treballar i quina és la situació de les dones al país. Tot i que creu que ha millorat respecte de quan va marxar, explica que encara pateixen molta inseguretat i que també hi ha un sentiment de culpabilitat. Ghulam, que ha visitat la ciutat en nombroses ocasions, ha tornat a Sant Cugat per oferir una xerrada a l'Escola Pi d'en Xandri sobre què implica ser una dona refugiada.

Escolta-ho

Què implica ser una dona a l'Afganistan?
És el que em vaig plantejar explicar quan vaig arribar a Europa. Les dones a qualsevol lloc del món pateixen per diferents discriminacions, però en un país com l'Afganistan encara n'hi ha més. Sí que és cert que la situació ha canviat respecte de quan vaig marxar, fa més de 10 anys. Llavors hi havia el règim talibà i les dones no podien ni sortir al carrer sense tapar-se. Avui en dia, en canvi, van a l'escola i poden sortir, però no hi ha seguretat i també hi ha una culpabilitat. Per exemple, si la dona surt i li passa alguna cosa és culpa de la seva família que l'ha deixada sortir.

I ser dona i refugiada què comporta?
Ser dona i refugiada implica patiments constants. Deixes els teus éssers estimats a un altre país. En el meu cas tinc tota la meva família a l'Afganistan i estic sola aquí. El meu dia a dia consisteix a sobreviure i a intentar ajudar a la família que em queda allà. La situació és molt complicada, sobretot també perquè arribes a un cultura totalment diferent. En el meu cas he tingut sort i em va acollir una família catalana que m'ha ajudat a integrar-me. Però no totes les dones refugiades tenen la mateixa sort. És molt difícil començar de nou i reeducar-te. Hi ha gent que porta molt de temps aquí i encara no ho ha aconseguit.

Actualment quan es parla de refugiats venen al cap països com Síria i Líban, però no es parla tant d'Afganistan...
Per desgràcia la guerra s'ha convertit en una moda, i les modes s'alternen. A l'Afganistan hi ha guerra des de fa 40 anys. El desembre passat hi vaig ser i la situació és molt greu. Cada dia hi ha atemptats suïcides. Les guerres a Àfrica continuen, però els mitjans de comunicació no en parlen. Si no aturem els poderosos que fabriquen armes, la guerra arribarà aquí una altra vegada.

Què es pot fer des de la ciutadania perquè això canviï?
Ser conscient que hi ha moltes persones implicades en aquest negoci. Pensar què comprem i on posem els diners. Si no aturem aquestes fàbriques d'armes, hi haurà molta gent que patirà. Tots hem de ser agents actiu de la pau. El que passa és que tots volem la pau, però no en som agents actius. Hem de treballar amb accions si volem pau al món.