Ismael Serrano: 'Si en algú diposito la confiança per fer front a la vella política és en les dones'

Ismael Serrano està preocupat per la generació de joves actual, la qual creu que ha estat educada en l'abstracció. També l'amoïna quina resposta podrà donar la seva generació al jovent i confia que podrà dir que 'al menys vam intentar lluitar per un món millor'. El cantautor, en una entrevista a Cugat.cat, diposita en les dones l'esperança per fer de contenció de la 'vella política', per donar una resposta contundent als reptes als quals s'enfronta la societat. Sempre compromès amb la política, Serrano aterra dissabte de la setmana que ve a Sant Cugat amb la gira 'Todavía', on repassarà la seva trajectòria en un Teatre-Auditori que ja té les localitats exhaurides.

Escolta-ho

Després de més de 20 anys de trajectòria segueixes omplint teatres. Què suposa això per a tu?
És un privilegi. S'ha de ser molt conscient del que suposa estar 20 anys amb la guitarra a sobre, viatjant arreu del món i fent realitat somnis. Per això pujar a l'escenari és una celebració. Sempre he sentit que la vigència en aquest ofici és quelcom precari. Una carrera musical és com anar en bicicleta: sempre has de pedalar perquè si no caus. Potser per això no tinc la sensació d'haver estat tot aquest temps de gira, constantment.

Però quin és el secret per aguantar aquestes dues dècades?
Crec que no hi ha secret, és difícil de dir. Hi ha nois i noies que ara comencen que em demanen consell i un no sap què dir! L'únic que queda és que cal creure en un mateix, s'ha de ser fidel a un mateix. Si un espera fidelitat per part del públic, difícilment serà possible si no ho és amb si mateix. M'agrada pensar que tot plegar és resultat del treball.

Ara que dius això sobre els joves que demanen consell, la situació ha canviat moltíssim, recentment. Abans l'única opció era trepitjar escenaris, però ara amb els nous formats televisius i internet, la cosa ha canviat.
Hi ha dos universos paral·lels: el món real on has d'anar amb la guitarra a sobre recorrent les sales de concerts, els cafès, els locals on es fa música en directe; l'altre, el virtual, on també hi ha un moviment excepcional. Ara, aquest univers virtual no és massa diferent de l'altre: té els mateixos vicis. Hi ha tanta informació que sovint es converteix en soroll. Així, trobar aquesta música que t'arriba al cor és molt difícil.

Em pregunto: si com un jove que avui dia vol engegar una carrera musical, com pot fer-ho utilitzant aquestes noves eines sense caure en els vicis habituals? I com pot fer-ho en unes plataformes que no són tan plurals com seria desitjable?

Parlem de 'Todavía'. És un àlbum que recull grans èxits i un parell de temes nous. Amb què es trobarà el públic?
Havíem fet una gira molt intensa celebrant els 20 anys de carrera, amb una posada en escena amb una gran banda. Ara em venia de gust tornar a l'essència, fer una gira en un format molt acústic. Aquesta tindrà una posada en escena amb un caràcter molt teatral. Això haurà de servir per situar l'espectador a un lloc diferent.

Tot plegat té un guió. M'agrada interpretar el concert com un relat. I és que tinc una vocació frustrada: m'hagués encantat fer un musical! Em diverteix molt aquest format i em permet contextualitzar les cançons, donant un caire poètic que ajuda a mantenir el to.

Què queda de l'Ismael Serrano que començava la seva carrera?
Crec que massa coses! No està de més créixer i desprendre's d'algunes pors, com a la solitud, al fracàs, a la fugacitat, a l'oblit... No només parlo d'allò professional, sinó també d'allò personal. La música té un valor terapèutic. El músic no té un do: té un dèficit. Sobretot pel que fa a gestionar els seus problemes. No sap fer-ho sense la música.

La figura del cantautor compromès políticament ha perdut rellevància amb el pas del temps?
Els joves cantautors són fills de la seva generació, on la política s'ha devaluat. El debat polític s'ha estigmatitzat i no ens correspon a nosaltres, sinó a algunes elits. Això s'ha fet perquè el ciutadà abandoni la participació. És el resultat d'una societat que s'ha atomitzat. El 15-M va suposar una recuperació del vincle amb la política, però la generació actual ha crescut amb la caiguda de les ideologies, de les estructures dogmàtiques dels nostres pares. S'han trobat amb moltes preguntes sense resposta i no hem sabut respondre. En tot cas, no és una qüestió només dels cantautors.

Trobo a faltar la figura del cantautor compromès. És difícil d'entendre l'absència de sensibilitat amb allò que passa. Un canta a allò que li emociona. A mí m'emocionen les meves històries d'amor i desamor, però com pot no emocionar-te llegir les notícies dels darrers dies, notícies que ens traslladen als moments més foscos de la història?

Crec que la generació actual ha estat educada en l'abstracció.

És, per tant, una victòria de l'anomenada 'vella política'?
Això és pendular. Sempre hi ha noves tendències que miren de donar resposta als problemes, sovint com reptes que a vegades comporten posicionament molt fotuts.

No ve al cas, però si en algú diposito l'esperança és en les dones. L'onada feminista ha de ser la contenció de la vella política, una resposta contundent.

Quan començaves, exigies responsabilitats a la generació anterior per allò que no havia fet durant el franquisme. Els joves d'ara han de fer el mateix amb la generació de la transició?
Potser és llei de vida que això sigui així. El problema és que no sabem què dir! Els nostres pares tenien un relat, però quina és la nostra història? El discurs polític no és només el partidari, també és una mirada social. Un director de cinema deia que la decisió d'on posar la càmera per agafar una presa és una decisió política. En un moment en què es qüestiona l'amor romàntic, escriure una cançó sobre amor és també un gest polític.

Quan ens demanin explicacions, el repte és saber què dir. Hauríem de dir que, al menys, vam intentar lluitar perquè el món que ells heretaran sigui una mica millor.