'El dictat de l'agulla' de Jaume Cases homenatja una generació tocada per la droga
Cases s'ha estrenat com a poeta editat / Autor: Cugat.cat
Cultura
Publicat el 22/nov/18 per Roger Cuartielles
La generació dels 80 va ser per antonomàsia una de les més afectades pel consum de droga. Qui ho coneix bé és l'escriptor santcugatenc Jaume Cases, que la va viure. Una vivència que ha traslladat al llibre de poemes 'El dictat de l'agulla' (Pagès Editors), que aquest dimecres ha presentat a la llibreria Paideia i que fa un any es va endur el 33è Premi de poesia Miquel Martí i Pol.
Escolta-ho
En una entrevista de Cugat.cat, Cases ha explicat que feia temps que tenia ganes de plasmar aquesta qüestió a l'escriptura per 'homenatjar la meva generació', explica.
'Molta gent del meu voltant va patir les conseqüencies de consumir heroïna', detalla, i confessa que del seu Maresme natal van arribar a morir 15 persones pel consum d'estupefaents. 'Tot això em va colpir i tenia ganes de parlar-ne, de fer un homenatge anònim', insisteix.
Una cruesa que Cases ha intentat expressar a través del llenguatge poètic amb 'paraules dures i contundents' en un llibre que conté 30 poemes sobre els efectes que aquest consum va generar a persones del seu entorn, des de companys d'institut fins a gent més propera.
Per fer-ho s'ha basat en records i també en les paraules de dos metges amics seus. Una lírica que, reconeix, és contundent però conscienciadora, i que vol que serveixi per no oblidar què va passar. 'Tal com deia una cançó de Neil Young, l'agulla mata', recorda, i recomana llegir el llibre per reflexionar sobre aquesta qüestió.
Amb aquest poemari, que té un pròleg del traductor i poeta Marcel Riera, Cases s'ha estrenat com a poeta editat. 'Vaig cultivar la poesia de jove, però després d'una parada de 20 anys he tornat a la literatura', explica el periodista. 'Per escriure cal temps i des de fa dos anys he deixat moltes coses per poder-m'hi dedicar', diu orgullós.
DECLARACIONS
Jaume Cases
Tot això em va anar colpint, em va anar provocant un estat de ràbia i de plany. Crec que era la millor manera de fer un homenatge anòim a persones que ja no hi són i que van ser víctimes de la dictadura de la droga.