Ara mateix, que queda res per participar-hi, estic neguitosa i nerviosa, la veritat. Està sent un camí dur, potser més del que m'esperava. M'ho prenc amb molta il·lusió i estem treballant moltíssim. Ser que podem lluitar per les medalles i la meva mentalitat és aquesta: anem per la medalla. Ara mateix estem entrenant com per optar-hi.
Potser aquest objectiu us suposa una pressió extra?
Exacte. A Tòquio vam anar sense pressió, a veure què passava. En canvi, aquesta vegada hi ha la pressió social, individual i grupal que com aquests últims anys hem guanyat medalles, estem a prop. Ho notem. Hi ha aquesta pressió interna, ja que sabem que tenim qualitat i energia per fer-ho. Però la competició és la competició i hi ha molts països molt forts ara mateix.
Partiu com a favorites? Amb quins altres rivals us ho disputeu?
Portem uns darrers anys bastants bons i com a favorites. L'or és molt complicat i car, però com a medallistes estem allà a prop del Japó, la Xina, els EUA, França... Hi ha molts països que el puguin lluitar.
Quines poden ser les claus per aconseguir aquesta medalla?
Crec que una de les claus és la confiança, i ens està costant perquè, parlo de mi, soc bastant perfeccionista i dura amb mi mateixa. A la mínima que veiem un error el volem arreglar. Aquesta confiança que estem guanyant i la constància entrenant al màxim rendiment és el que ens podria portar a l'or.
I llavors si arriba la recompensa, agraeixes molt aquest treball tan dur durant tot l'any.
Sí. Jo la frase que vull dir un cop acabi de nedar és: "No he pogut donar més". Ho hauré passat malament, hauré gaudit dels moments, però si no guanyem la medalla o quedem una posició fora les espectatives que sigui perquè les altres rivals ho han fet de meravella, que no sigui perquè jo no hagi donat el 100%.
I en aquesta selecció, que està en constant renovació, amb 28 anys ja ets de les més experimentades. Actualment tens una mica aquest rol de liderar el grup?
Doncs sí, he passat per tots els rols, des de ser la més petita de l'equip a una de les més grans, juntament amb la Txell Mas. He de dir que és bastant fàcil tractar amb les noies joves perquè són bastant madures i saben què cal fer i com treballar. Potser sí que he de posar una mica de serenitat, de treball i de guiar-les a la preparació d'uns jocs olímpics que no han viscut mai, dir-lis que hem de fer el mateix que fem sempre, però amb més públic i més pressió col·lectiva. Un rol que a mi m'agrada agafar és de destensar l'ambient i intentar fer d'allò dur un moment divertit. Intento sempre fer bromes i que la gent estigui activa perquè, si va avall l'energia, no es pot entrenar bé.
Entenc que per les hores que dediqueu a la piscina, gairebé no queden moments per ser equip fora l'aigua?
Som un bon equip dins i fora l'aigua. És veritat, però, que passem tantes hores juntes a la piscina que un cop sortim necessitem "estar lliures" i que cadascú faci la seva vida. Tot i així, ens agrada fer coses juntes i hi ha força companyes que viuen aquí al CAR ho fan tot juntes. Ens estimem i ens necessitem les unes a les altres.
Així com has dit que has viscut tots els rols dins la selecció, també has viscut totes les etapes: els canvis de tendències, davallades, el creixement i les medalles. Creus que les joves que entren són un bon relleu per mantenir la selecció forta igualment?
Hi ha molts cops que penso que estem creixent en una societat que, en general, es necessita tot d'una manera més immediata i ràpida. Aquí he après que les coses no surten al primer any, ni al segon; potser van millor al tercer. I al final els objectius els acabes complint al cap dels anys i encara dona més gust que si hagués passat de manera immediata. El que a mi m'agrada és fer veure a les noies que entren que potser ara guanyaran medalles, però venim d'una baixada forta d'atenció global, falta de diners per poder entrenar, i que hem hagut de viure aquests moments per poder créixer i arribar on estem.
Anem a màxims. Quin és el sostre d'aquesta selecció en els resultats immediats d'aquests Jocs i els que té a llarg termini?
No ho sé. No sé quin és el sostre d'aquest equip, i m'agrada que sigui així. Està clar que suposo que seria l'or olímpic, però clar, si aconsegueixes l'or en tens un altre al cap de quatre anys, i mantenir-se a dalt i millorar les puntuacions. Llavors, crec que no hi ha límit, confio molt en el meu equip. Sent realista, crec que l'or és molt complicat, però la medalla la podem aconseguir. La lluitarem.
A compte personal, aquests Jocs Olímpics, saps si seran els últims o te'n queden més per gaudir?
No m'agrada veure-ho ara mateix perquè estic molt concentrada i soc una persona a qui li agrada anar any rere any. Ara mateix estic molt cansada, estic arribant els meus límits per competir en aquests Jocs, no ho amagaré. Però adoro aquest esport i adoro la meva vida encara que sigui dura. Sé que un cop passin els jocs, que passaran ben ràpid, hauré d'asseure'm amb mi mateixa, la meva família i el meu grup de psicòlegs per plantejar què pot passar després. Ni ho descarto ni ho afirmo.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.