Èric Domingo i Silvia Roldán: un binomi esportiu que lluita contra l'esclerosi múltiple
Mare i fill han participat a la Mitja Marató de Sant Cugat per visibilitzar aquesta malaltia
Atletisme
Publicat avui, a les 06:00 per Joan Garcia
Silvia Roldán pateix esclerosi múltiple des de fa més d'una vintena d'anys. La malaltia ha deixat seqüeles i ara només pot moure la cara, la resta del cos el té paralitzat. Córrer curses, a través de la cadira de rodes que empeny el seu fill Èric li permet tornar a sentir l'aire fred a la cara, descobrir noves ciutats, l’escalf de la gent, recuperar la llibertat. Competeixen junts des del 2018. S'ha convertit en una la seva manera de reivindicar l'esclerosi múltiple. Aquest binomi esportiu té el rècord del món de marató empenyent la cadira de rodes, amb un temps de 2 hores, 42 minuts i 40 segons, i aquest diumenge ha competit a la mitja de Sant Cugat.
La malaltia, un cop dur
Fa més de 20 anys que la Silvia Roldán rebia un cop dur amb el diagnòstic dels metges: esclerosi múltiple. "En aquell moment començo a pensar que el meu marit em deixarà i que el meu fill, l'Èric, com respondria davant d'aquest cop", destaca Roldán. "La primera reacció va ser trencar una porta i comença a fer-me preguntes. Per què ens havia tocat a nosaltres? Per què a la meva mare?", explica l'Èric Domingo, fill de la Sílvia. Amb el pas del temps, la malaltia és més cruel fins que la Sílvia deixa de caminar. "Cal viure el present, fer el que vulguis fer i no mirar més enllà. És el consell per als malalts que pateixen aquesta degeneració del cos", assenyala Roldán.
Córrer, un mode de vida
Un cop assimilada la malaltia i assumir el canvi de vida, l'Èric, entrenador personal i fundador d'un club d'atletisme, comença a córrer. Primer ell sol i després, des de fa vuit anys, amb la seva mare, La primera cursa és el 2016 i a partir d'aquí anar sumant quilòmetres. Més d'una cinquantena de curses: nou maratons i més d'una vintena de mitges maratons. A més tenen el rècord del món de marató de la modalitat de cursa empenyent la cadira de rodes amb un temps de 2 hores, 42 minuts i 40 segons. Maratons internacionals com la de Milà, Londres o Abu Dhabi formen part del seu currículum.
"Mai saps quan serà la darrera cursa"
"Córrer em dona llibertat, veig gent, converso i sento l'aire a la cara, però tampoc sé quan serà la darrera cursa. De moment gaudeixo del present sense mirar el futur", sentencia Roldán.
DECLARACIONS
Sílvia Roldán
Els inicis van ser molt durs. Córrer em permet ser lliure.