Dani Nafría: 'Per a mi l'esport inclusiu és que es facilitin les coses perquè un pugui participar amb la resta d'esportistes'
El paratriatleta santcugatenc és l'ambaixador dels Premis Esport en Marxa 2024 que s'entreguen aquest dimarts al Teatre-Auditori
Dani Nafria, ambaixador de la 23a edició dels Premis Esport en Marxa de Cugat Mèdia / Foto: Cugat Mèdia
AltresPublicat el 26/febrer per Carme Reverte
Dani Nafría ha dedicat una part important de la seva vida a una de les seves passions, l'esport. Des de 2021 no competeix, però durant la seva trajectòria esportiva com a paratriatleta han estat molts els reptes que ha superat. Enguany ha estat elegit ambaixador dels Premis Esport en Marxa de Cugat Mèdia, que es lliuraran aquest dimarts al Teatre Auditori.
Escolta-ho
Com vas reaccionar quan et vam donar la notícia que series l'ambaixador?
Inicialment, vaig haver de fer algunes preguntes per ubicar-me, però em va fer molta il·lusió. Que pensin en tu és una manera de reconèixer el que has fet. Et tenen en compte com a imatge justament relacionada amb la superació i la integració.
Imatge de la 23a edició dels Premis Esport en Marxa / Foto: Lluís Llebot
Ets santcugatenc tot i que fa un temps que vas marxar.
Efectivament, vaig viure a Sant Cugat durant 24 o 25 anys i, ara en fa un parell que vam marxar. Per això encara fa més il·lusió que se'n recordin d'un.
Però continues vinculat a la ciutat. Tens la família aquí, oi?
Hi tinc els pares, tot i que no sé per quant de temps perquè estan mirant a veure què fan. Sant Cugat sempre serà important per a mi, per als pares i inclús per a la meva dona. Hem passat molts anys aquí.
No has estat mai professional de l'esport, i això t'ha obligat quan competies a treure hores d'on fos. Com recordes aquella etapa?
És una època molt maca. Sempre m'ha agradat fer esport. I aquest moment de competició més seriós, que vosaltres els mitjans heu conegut, la guardaré. Vaig tenir la sort de fer tantes coses, tenir patrocinadors, l'EMD també em va ajudar... Això em feia no només treure hores d'on fos sinó que les invertia. I, si en algun moment puc, no serà el mateix probablement, potser això de viatjar lluny quedarà aparcat, però sí que espero poder tornar-hi.
L'any 2000 tet van amputar la cama esquerra a causa d'una neurofibromatosi òssia. Va ser una decisió difícil?
Per a mi sí, però, la decisió més difícil la prenen els meus pares. Jo tenia 11 anys quan m'operen, era un 8 de juny. Recordo que vam patir. Els pares devien patir molt més, però ho van dissimular molt bé. Recordo que vaig estar unes setmanes emprenyat amb ells com a nen petit. Però a poc a poc ho vaig assimilar. Vaig començar a fer preguntes i volia saber si podria tornar a jugar a futbol perquè si no era així, no m'operava ningú.
Aleshores com et canvia la vida a partir d'aquest moment?
Ho has d'aprendre a fer tot una altra vegada. Tornes a aprendre a caminar, a pujar i baixar esglaons. Hem d'anar a la dutxa de manera diferent i vigilar de no relliscar perquè vaig a peu coix. Fer unes petites obres a casa per adaptar-ho. Però a poc a poc et vas adaptant. Jo sempre he funcionat amb petits objectius que em donen força. El petit gran objectiu: jo era tornar a ser capaç de controlar una pilota i ser capaç de córrer per jugar a l'hora del pati amb els companys de classe, i jo soc esquerrà.
El primer any de competició després de l'amputació de la cama vas ser Campió de Catalunya de duatló, tercer d'Espanya en triatló i 24è en el Mundial de Londres 2013. Va ser la millor època?
Aquesta és una de les èpoques potents, o la que es coneix més perquè vam fer més soroll, entre el 2012 al 2016. Competim en duatló, triatló, trepitgem un mundial i anem a la Titan Desert. El que et deia abans, teníem ajudes, espònsors i es podien fer moltes coses. Però l'amputació és l'any 2000 i el primer que faig és jugar amb un equip de futbol, després passo pel beisbol, pel bàsquet amb l'escola, toco diferents esports fins que em començo a interessar per l'esport de llarga distància. Per logística de vida no soc capaç de coincidir en horaris amb amics per poder jugar en esports d'equip i començo a fer esport individual. Els amics em parlen del triatló paralímpic, la bici sempre m'ha agradat, mires calendaris i dius potser vaig a córrer aquí a veure què passa i és quan surten aquestes posicions i reconeixements que dius. Tenim a casa una petita vitrina amb aquests trofeus que fa il·lusió guardar.
El 2016 et converteixes en el segon esportista amputat que finalitza la Titan Desert i protagonitzes el documental 'De aquí no me voy, me echan'. Què pretenies amb aquest documental?
Miràvem de comunicar, de transmetre que es poden fer coses. Llavors jo em plantejo anar a la Titan Desert perquè hi van alguns amics i penso que pot ser un aparador espectacular encara que acabi només una o dues etapes. A partir d'aquí, els espònsors contacten amb Valentí Sanjuan i la seva agència i acabem muntant el documental per aprofitar i treure un missatge motivacional.
Tenies un somni que no s'ha fet realitat, ser paralímpic.
És veritat que estava allà, que durant una època el vaig tenir. De fet, vaig tenir una beca per anar al CAR, després em vaig lesionar i vaig acabar renunciant. És molt complicat estar en l'alta competició en el món real. L'atleta d'alta competició normalment està ben cuidat i es vigila perquè aquella és la prioritat. En el meu cas, potser no ho va acabar de ser mai i potser per això no hi he arribat (somriu). Però també és veritat que l'esport paralímpic econòmicament és nefast. A més jo pensava que volia tenir una família.
Hem dit que no t'has dedicat professionalment a l'esport, però sí que t'has envoltat de persones que ho eren com Ivan Corretja o l'atleta Jaume Leiva. Com el coneixes l'Ivan. Crec que tens una anècdota d'aquell primer dia, oi?
Sí, és molt divertit. Ens coneixem en una benzinera. Era estiu i jo anava amb pantalons curts. Era diumenge, crec, i anava amb les meves germanes a comprar per fer una mica d'aperitiu a casa dels pares i l'Ivan va parar per fer benzina. Va sortir del cotxe i em va cridar l'atenció: "ei col·lega" i es va pujar el pantaló (l'Ivan també és amputat) i així va ser. No recordo l'any. I això sense saber jo qui era.
La gala de dimarts està dedicada a l'esport adaptat i inclusiu. Encara ens queda molta feina per fer com a societat?
Sí, sí! Està clar. Millorar sempre podem. Partim d'aquesta base. Per a mi l'esport inclusiu, sense que es miri en excés com el pobret, és que es facilitin les coses perquè un pugui participar amb la resta d'esportistes. Sobretot perquè la majoria de la societat fa esport amateur. Jo sempre he preferit venir a córrer la Sant Silvestre a Sant Cugat on soc un més, que no participar en una prova exclusiva.