Estimat Miquel, Ens dones poques dades per saber si la teva nevoda pot tenir algún tret d’hiperactivitat. Cal diferenciar entre ser moguda i nerviosa a la hiperactivitat, mentre la primera fa referencia a un nen inquiet però amb uns objectius (ex: correr per agfaar una joguina), el nen hiperactiu sol correr d’un costat a l’altre o és incapaç d’estar quiet sense cap objectiu clar. En qualsevol cas, si detecteu que hi ha altre símptomatologia associada com irritabilitat en el caràcter, poca tolerància a la frustació i més endavant dificultats en la lecto-escriptura i més concretament en les matemàtiques, fora convenient visitar un professional.

Querida Amalia, En principio no debemos preocuparnos, puesto que el temor a la oscuridad no deja de ser algo normal en niños con edades comprendidas entre los 3 y los 7 años. Este temor suele ser justificado por alguna acción, cuento o imagen que en niños se ha traducido en miedo. En estos casos conviene prestarle un poco más de atención, contarle un cuento alegre y positivo o charlar sobre las experiencias del día. Le ayudará a distraerse hasta que concilie el sueño. Las pequeñas luces en los enchufes de las paredes( puntos de luz) o las lámparas de luz tenue son una buena solución para que el niño no esté en total oscuridad y suele dar buenos resultados. Otra alternativa es regalar al niño un muñeco o un peluche que le haga compañía o que necesite de su cuidado, pues le ayudará a sentirse más arropado. Para que el niño se sienta más seguro, no cierres las puertas de las habitaciones o deja alguna luz encendida como la de un pasillo, por ejemplo. Suerte.

Querida Claudia, hay ciertas conductas de este tipo que si que son consecuencia de la edad evolutiva, en este caso de la adolescencia, pero estamos hablando de que si ahora no se pone ningún límite en todas estas actuaciones podemos encontrarnos que se mantengan hasta adulto. Una buena estrategia para que ella tome consciencia podría ser realizar una lista de las consecuencias negativas que le generan este tipo de conductas a corto, medio y largo plazo.

Hola Anabel, Sería aconsejable seguir una serie de pautas que ayudaran a tu hijo a lograr el control de esfínteres nocturno. Asegurarse que durante el día va a menudo al wc, no aguantar el pipi durante muchas horas. Despertarlo por la noche para que lo haga no suele ser muy efectivo, porque con ello no aprende a despertarse solo. En este tipo de casos es útil hacer un calendario con los días que moja la cama y con los que no para que vea su evolución y sus logros, premiándolo cada vez que consiga levantarse seco pero sin castigarlo cuando no lo logre. También, con su edad, se aconseja que él participe en el cambio de pijama y sábanas, puesto que así toma consciencia del problema, pero sin enfocarlo como un castigo. Existe un método con una alta tasa de efectividad. Se trata de las alarmas que despiertan al niño cuando este comienza a orinar, de manera que es consciente de lo que ocurre y puede levantarse e ir al baño. Si aún y así no funcionase, aconsejamos ir al psicólogo antes de que pueda afectar a su autoestima y con ellos la relación con los demás.

Hola Anais, Les dificultats en la lecto-escriptura poden començar desde P5 i normalment s’accentuen més a primer de primària. És en aquest moment és important valorar-ho per un professional per poder fer un tractament més eficaç. Es pot donar a l’adolescència però normalment les dificultats ja hi eren amb anterioritat i no van ser dignosticades. Els símptomes més freqüents solen ser les dificultats per interpretar o generar el llenguatge, especialmente el llenguatge escrit. Es tracta d’una confusió que el nen presenta quan escriu i un exemple clar és confondre la “d” per la “b” o la “p” per la”q”. Solen tenir un déficit en la recepció, expressió i/o comprensió de la información escrita que es manifesta amb dificultats importants per llegir, entre altres. És important detectr-ho a temps per evitar la frustació i el fracàs escolar.

Apreciada Mònica, Les rebequeries solen aparèixer cap als dos anys, diriem que és el moment més àlgid, i aquestes s’accentuen més quan el nen està cansat o té gana. com més cas facin de la rebequeria o plor immotivat del seu fill, més durarà aquest. El més efectiu és ignorar la conducta que realment desitgem extingir. Si contrariament els prestem atenció les estem reforçant (gratificant) i es repetiran inexorablement. No obstat, si observeu que les rebequeries persisteixen i s’allarguen en el temps, fora bo poder fer un estudi del comportament del nen i en aquest casos assesorar als pares amb pautes psicoeducatives.

Bona dia Genís, Gràcies per confiar en el nostre equip. És un plaer poder atendre les seves consultes. El TDAH és pot manifestar de moltes maneres però globalment trobem uns símptomes comuns (depenent del subtipus de TDAH) Tenen dificultat per centrar l’atenció en una tasca determinada. Els hi costa seguir les instruccions donades, sembla que no escoltin i sovint no acaben les feines. Tenen moltes dificultats en la planificació i organització, així com en el correcte us de l’agenda en l’etapa escolar. Solen estar inquiets, com amb un motor continu que els fa moure’s (mans i peus), incapaços de seure bé a la cadira. Parlen excessivament i són impulsius, sovint no respecten el torn de paraula (això ocasiona sovint conflicte amb els seus companys, perjudicant les relacions socials). Observem que els nens amb TDAH solen tenir associats sentiments de desconfiança, inseguretat o baixa autoestima. Esperem haver-te ajudat.

Estimada Laura, Avui dia la vessant de la psicologia avarca molt camp, i és per això que existeixen moltes classe de psicòlegs, cadascú, especialitzat en el seu camp. Un psicòleg pot desenvolupar la seva activitat desde una reeducació, sobretot amb trastorns de l’aprenentatge, a sessions més clíniques. Si detecta que el seu fill pot tenir algún problema que impedeix i afecta en el seu funcionament diàri, aleshores fora motiu per consultar al psicòleg, si més no, a vegades és una tranquilitat pels pares.

Hola Mercè, Sí, el TDAH té tractament, i més aviat es diagnostiqui el tractament serà més eficaç. El tractament ha de ser multidisciplinari, és a dir, ha de comptar amb la col·laboració de totes aquelles persones que formen part de l'educació del nen. La implicació dels pares i els mestres perquè el nen s'adoni de la seva situació i aprengui a afrontar-la és indispensable. El treball psicopedagògic i la medicació (en casos en què l'ajuda psicopedagògica és insuficient) són la millor forma per tal que el TDAH afecti el mínim en la seva vida. El pronòstic del TDAH influeix i varia en cada persona, però hi ha estudis que demostren que si el treball és precoç i persistent, en l’etapa adulta, els efectes es minimitzen. Esperem haver resolt els teus dubtes.

Estimada Sandra, En el cas d'una ruptura familiar, s'ha d'observar com aquesta afecta els nens. Si observem algún canvi de conducta, canvi d'hàbits, comentaris poc usuals, etc. Es quan s'observen aquest tipus d'aspectes que eseria recomanable demanar ajuda per descartar qualsevol trastorn emocional i vetllar pel bon desenvolupament dels nens.

Apreciat Llorenç, Les crítiques i polèmiques acompanyen al TDAH des de la seva primera formulació. N'hi ha que neguen la seva existència però la majoria se centren a criticar el diagnòstic, que consideren massa generalista i tendent a sobrediagnosticar, tractant com a clínics problemes d'aprenentatge o conducta o basant-se en símptomes que poden derivar d'altres problemàtiques. Els tests emprats per a la diagnosi són per a aquestes persones massa ambigus (la manca de concentració pot ser provocada per molts altres factors i no un problema neurològic). Tot i així, avui dia, hi ha proves psicometriques molt especifiques per detectar possibles TDAH que anys enrrera no estaven tant protocolitzades i avui dia ens permeten poder fer una bona avaluació.

Estimada Lola, amb aquesta petita explicació ens falta una mica d'informació, ja que no sabem l'edat ni les circumstàncies en les quals es troba. En qualsevol cas, si veus que aquesta reacció es manté, seria recomanable demanar ajuda per descartar qualsevol trastorn emocional i vetllar pel seu desenvolupament.

Estimada Agnès, envers aquest tema, de cara als adolescents, és molt important el diàleg amb els menors i l'explicació de forma natural de les diferents drogues que existeixen i de la perillositat d'aquestes. A internet podeu trobar una guia de la Generalitat de Catalunya que están molt ben explicades les difernets drogues que existeixen i la seva perillositat . Podeu trobar el document en PDF “Drogues - Com saber-ne més”.

Hola Marilena, No nos señalas la edad de tu hija, pero decirte que las pataletas suelen ser muy comunes hacia los 2 años y en algunos casos se consideran normales hasta los 3. Es importante analizar la conducta de tu hija y ver como reaccionáis vosotros, puesto que a menudo, los padres acaban cediendo, fruto del desespero a peticiones de sus hijos. Es conveniente poner limites.

Querida Sonia, Es importante que la escuela sepa que habéis detectado un posible acoso escolar y que a vuestro hijo lo véis sufrir. Normalmente ellos tiene protocolos de actuación en estos casos, y os tienen que mantener informados de todas las observaciones que ellos realicen y en que consisten sus actuaciones.

Querida Julia, por lo que me comentas, estamos en un caso donde se podría detectar un cierto riesgo a desarrollar algun tipo de Trastorno Alimentario o algun Trastorno a nivel emocional, ya que ella a nivel cognitivo lo refuerza y su entorno también. A parte de mantener un diálogo con ella basándose en la realidad, y explicándole que muchos de estos pensamientos son automáticos y no reales, si perdura, seria conveniente pedir ayuda a un profesional.

Querida Lilis, Por lo que comentas, tu hijo està en edad comprendida entre los 12-36 meses (período de Jardín de infancia), y en esta etapa encontramos muy usual las mordeduras, tirones de pelo u otros mecanimos que el niño utiliza, a veces como modo de juego y otras como respuesta a una situación que no es de su agrado. Sería conveniente hacer un registro observando cuando se dan este tipo de actitudes y en cualquier caso hacerle entender que no està bien, ensenyándole otras formas de actuar ante situacions que no le gustan o bien otras formas de relacionar-se más sanas. Si esta actitud persiste, sería bueno acudir a un professional para valorarlo.