Inicia sessió 
Registra't
Joan Beà Recasens / Foto: Cedida
La xafogor era forta, però poder notar l'aire passar entre les plomes el reconfortava. L'animal va planejar fins a col·locar-se sobre una gran placa de metall rovellat que sorgia de l'interior de la terra. Aquella plaça era la seva preferida, amb el centre de rajoles vermelles i els voltants de sorra. Amb els bancs a l'ombra dels arbres i el parc infantil on de tant en tant hi veia alguna criatura gronxar-se o lliscar per un tub de plàstic, a ell l'hi hagués agradat tenir un tub de plàstic com aquell dintre de la seva gàbia. En un d'aquells bancs a l'ombra hi va veure una parella d'humans, ella tenia els cabells blancs i rinxolats, duia una camisa fina de color blanc i uns pantalons amples de color beige. Ell duia una boina de color blanc també, una samarreta blau fluix i uns pantalons xinesos. L'home jugava amb un bastó, no parava quiet, se l'anava canviant de mà o el deixava arrepenjat al banc i tot seguit el tornava a agafar. No va sorgir ni un so de la boca dels dos i l'animal, sabent que els silencis només els aguanten les millors parelles, s'hi va voler acostar una mica més. Amb una planejada es va situar en una branca més propera a la parella i va girar bé el cap per poder observar-los amb el seu ull empetitit. Els dos miraven a punts imprecisos de la plaça. Algunes vegades un mirava a l'altre, però els seus ulls no s'arribaven a trobar. Algun dels sentits animals que duia en el seu interior avisava de què aquella parella feia molts anys que compartia la vida, un altre dels seus sentits l'impulsava a descobrir, a aprendre. Però en intentar apropar-se encara més es va posar sobre una branca massa fina i per culpa de les seves urpes massa llargues no s'hi va arrapar bé. L'animal ho va intentar arreglar batent les ales desesperadament, però el final era inevitable i va acabar caient davant de la parella.
L'home de la boina, sense aixecar-se del banc, amb la punta del bastó, va propinar uns copets suaus a l'animal i aquest es va incorporar sobre les seves potes d'un bot. Girava el cap a dreta i esquerra enfocant ara amb un ull i ara amb l'altre a la parella. Els dos van somriure en veure la reacció de l'animal. La dona, amb il·lusió i esperança va apropar la mà; no per atrapar l'animal sinó per intentar que hi pugés. Espantat per aquella mà gegant que s'apropava, per por que el capturessin, va fugir cap a la seva gàbia. A la parella se li va esborrar el somriure, i de nou, van tornar a mirar cap a punts imprecisos de la plaça. Ara el xiprer, ara la font de pedra, mentre les hores anaven passant.
Un relat escrit per Joan Beà Recasens.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.