Àlvar Roda: ser amb la cançó

Eduard Jener

Publicat: el 19/abr/14
Opinió| Columnes

Arriba la Setmana Santa i a la ciutat no hi ha espectacles que em facin sentir que no arribo a tot arreu. Aquesta és la raó, no ser omnipresent, que va impedir que estigués en el vestíbul del Teatre-Auditori el dia 13 de novembre quan, dins el marc del 13è Festival de Poesia de Sant Cugat, Àlvar Roda va presentar el seu disc 'No canto en mi mateix', un espectacle dirigit per Txell Roda. Ara és el moment de comentar-lo.

Algú, que no el conegui, podria pensar que Àlvar Roda s'ha begut l'enteniment i a una edat que comença a ser considerable es llança a una aventura nova. Rés més lluny de la realitat perquè ell ha viscut sempre dins i amb la música, igual com sempre ha fet de la seva vida una manera d'estar present en la societat amb l'afany de servir-la i de millorar-la, probablement perquè no s'entén a si mateix si no és així.

El 1970 els germans Frederic, Àlvar i Ignasi Roda (cito per ordre de data de naixement), van crear El Tricicle, un conjunt vocal que va batejar Joan Oliver (Pere Quart) abans que el reis del mim en fessin una altra amb l'article fora. El grup, cal dir-ho, no va tenir una vida llarga, però la qualitat ja era aleshores una característica que ara es confirma amb aquest disc, mostra d'un nivell musical i interpretatiu molt bo, que conté uns arranjaments esplèndids de Joan Figueres. El cantautor escull sis poetes catalans configurant un espectre cronològic i temàtic interessant. Salvat Papasseit i Tomàs Garcés amb tres, Joan Oliver i Joan Brossa amb dos i Josep M. de Sagarra i Joan Vinyoli amb un cadascun.

L'audició comença amb ressonàncies bachianes per la 'Cançoneta noucentista del mal camí' i continua a ritme d'havanera amb 'Venedor d'amor' que enllaça amb una altra de Salvat, 'Mester d'amor', on la percussió marca un ritme sostingut i els cors portant reminiscències, potser, de Donovan. Després Vinyoli, 'Cap a les deus', aixecant el vers amb la progressió d'una veu ajustada. 'Cançó de Formentera' és, senzillament, una meravella d'efectes poètics, sons suggeridors que aporten, sobre dels efectes, sons populars de sempre i una cançó potent. 'La vella' salta a un ragtime jocós de Brossa i 'Cançó final' recupera els aires dels setanta. 'Joc' ens porta el poeta Ferrater que Roda elabora a la manera de Brel, un triple guanyador de sensibilitat i el violoncel, tota la corda, arranquen amb el piano per sota, un esplèndid 'Si anessis lluny' que recupera Salvat amb l'ajuda d'un clarinet perfecte. La sàtira de Pere Quart torna amb 'Lletra d'assassí per amor' que Roda broda estrafent la veu amb una guitarra sostinguda. El vers de Sagarra porta el so que encaixa amb ritme antillà, piano, flauta, trombó i cors, i la veu del joglar, per sobre, expliquen 'La cançó de les males llengües'. La flauta inicia el tema, irrupció de la veu de l'Àlvar llançant les paraules de Tomàs Garcés abans d'acabar amb 'Encesa primavera' que recupera Brossa i que fa tornar Bach, un pizzicato i gran arranjament amb la veu del cantautor, convençut i contundent. Un disc recomanable, una mostra de que 'no canto en mi mateix' pot ser una manera de dir que mai ha deixat de ser ell mateix.

EDUARD JENER és crític cultural