No, no i no

Roser Casamitjana

Publicat: el 10/abr/14
Opinió| Columnes

Crec que aquest podria ser el resum del que vam viure dimarts al Congrés dels Diputats. I això malgrat les bones paraules i les millors intencions dels representants catalans que hi van anar per explicar a tots els diputats i diputades el que pretenen i demanem des de Catalunya.

En aquest sentit, potser el més clar va ser el Joan Coscubiela quan va aclarir, per si feia falta, que el que es venia a demanar no era pas la independència per Catalunya, si no la possibilitat de fer un referèndum consultiu, acordat amb l'Estat de manera dialogada i legal per saber de manera definitiva què volíem fer els catalans i catalanes amb la nostra vida.

Sembla mentida que qui té la màxima capacitat de decisió política no fes ni un pas en cap sentit, encara que només fos per dir que s'ha bellugat i per fer trontollar alguns catalans que estan indecisos o pensen que tot plegat és massa agosarat. Doncs no, ni això. Segons Rajoy la consulta trenca Espanya però, com bé va dir Joan Herrera, el que trenca Espanya són les barbaritats que ha anat fent el PP des de que està al govern, algunes perquè li han manat i d'altres perquè han volgut, sense que ningú els hi demanés: rebaixar les pensions, la llei de racionalització dels ajuntaments, la reforma de la llei de l'avortament, i tantes d'altres.

El PP ha brandat la sacrosanta Constitució com si fos les Taules de la Llei, sense considerar que ells mateixos la van conculcar amb nocturnitat i 'agostasia' quan els hi va convenir. El PSOE, fa un pas més i es presta a reformar-la, però no diu com però sí que s'afanya a dir que el dret a decidir no existeix i proposa un federalisme que respecti la singularitat catalana. I una es pregunta què carai entendrà el senyor. Rubalcaba per 'singularitat catalana'. Diu també que la Constitució l'hem de reformar entre tots i parla de blindar les competències autonòmiques, fixar un nou finançament i canviar el Senat. Doncs som-hi, però potser cal recordar que això ja ho proposava l'Estatut, aquell al qual un dels seus va considerar que calia 'passar-hi el raspall' i que el Tribunal Constitucional, a petició de PP, va acabar de rematar.

Des del govern de l'Estat sembla que es faci com els nens que es posen les mans als ulls per amagar-se. El problema català existeix, ho vulguin o no reconèixer i el fet de negar-lo i pensar que passarà com una ventada no solament és un greu error, sinó que pot ser que provoqui una devastació política. Tot plegat sembla que estem on estàvem al principi. Ara ens cal pensar què podem fer per donar legalitat a alguna cosa que sembla que els que conformen la majoria del Congrés tampoc estan disposats a concedir.

Mentrestant les coses del dia a dia no solament no s'arreglen si no que van a pitjor. El nostre Parlament té tanta feina amb el tema que no ens en sortim de fer una llei de règim local pròpia, no tirem endavant una llei electoral, ni abordem la reforma territorial i, sobretot, del debat sobre la pobresa no se'n treu res, més enllà de la retòrica i de reafirmar-nos en què no tenim més diners. I així van passant els dies i els carrers es van omplint de gent reclamant diverses coses, que tampoc s'aconsegueixen. Ja sé que diuen que no hi mal que cent anys duri, però sincerament a mi m'agradaria que algú hi poses remei abans d'aquest temps.

ROSER CASAMITJANA és coordinadora d'ICV