Teatre del nacionalisme espanyol: PPC i C's

Marc Tolra

Publicat: el 25/feb/14
Opinió| Columnes

'Aquest dilluns al ple de Sant Cugat es va votar una il·legalitat. Cedir espais municipals per a què (sic) l'Assemblea Nacional Catalana els utilitzi per a la seva campanya 'Una signatura, un vot'. Els regidors del PPC de Sant Cugat ens hem aixecat i hem sortit de la sala per no ser còmplices d'una il·legalitat'.

Amb aquestes paraules extretes del Facebook del partit, els populars santcugatencs manifestaven el seu rebuig al fet que l'ANC posi paradetes per signar la independència del nostre país. En aquesta columna, el meu objectiu no és valorar la posició del PPC o el vocabulari que empren (utilitzant sempre mots cridaners com il·legalitat), sinó les accions físiques dutes a terme.

Des de l'esclat nacionalista que estem vivint arran, sobretot, de la Diada de l'Onze de Setembre del 2012, els partits contraris a la independència tenen el costum que quan alguna decisió, llei o derivats aprovats a les Cambres no els agrada, s'aixequen. Aquesta pràctica va ser posada en marxa per Ciutadans amb la Declaració de Sobirania el gener del 2013. Albert Rivera o Jordi Canyas ja tenen el màster d'interpretació dramàtica al Parlament de Catalunya i ho han demostrat escenificant diverses disputes i crits vers la presidenta de la cambra catalana, Núria de Gispert.

Com que Ciutadans es troba en un auge preocupant, tant per als nacionalistes espanyols com per als catalans, el PPC ja està començant a practicar el mateix teatre. Santi Rodríguez es va estrenar al Parlament, solidaritzant-se, suposadament, amb els seus companys de bàndol de Ciutadans. Però el rerefons era purament electoralista, és clar.

Ara les pràctiques a nivell català s'han vist traslladades al nivell local. Tal com indica el text que encapçala aquesta opinió, els quatre regidors es van aixecar i van abandonar el ple. Només unes quantes observacions. Primer, el ple és per dialogar, no per marxar. Segon, de vegades es guanya i de vegades es perd, com a tot arreu. No podem marxar cada vegada que es perdi una votació de caire nacionalista. Tercer, els diputats de CiU i ERC al Congrés no van marxar pas quan els van tombar la Declaració de Sobirania amb els vots del PP, el PSOE i UPyD. Si haguessin de marxar per cada llei o moció adverses, senzillament no hi entrarien. I quart, estem fent política i sense debat d'idees, no n'hi ha. Ja va bé la discrepància, fins a cert punt.

Només espero que els quatre regidors del PPC de Sant Cugat no repeteixin aquesta pràctica gaire sovint i que quan ho van fer no fos amb una intenció electoralista, ara que s'acosten les eleccions. I finalment espero que tinguin la picardia de no fer el ridícul com el que va fer Albert Rivera i els altres vuit diputats de Ciutadans al Parlament: voler fer l'espectacle i no adonar-se que els ulls i les càmeres anaven cap a una Marina Geli emocionada.

MARC TOLRÀ és estudiant