La trista història de la Llei de la dependència

Roser Casamitjana

Publicat: el 18/jul/13
Opinió| Columnes

La Ley de Promoción de la Autonomía Personal y Atención a las Personas en Situación de Dependencia, més coneguda com a Llei de la dependència, va entrar en vigor l'1 de gener de 2007 per posar les bases d'un nou sistema públic, que volia esdevenir el quart pilar de l'Estat del benestar, després del sistema de pensions, la sanitat i l'educació pública. Aquesta Llei tenia com a objectiu facilitar una existència autònoma en el seu medi habitual a totes les persones i proporcionar un tracte digne en tots els àmbits de la seva vida. A més, proporcionava una cotització a la seguretat social de les dones cuidadores, i ho dic en femení perquè més del 90% de les persones cuidadores són dones. D'aquesta manera, es reflectia la consideració de la seva tasca com un treball remunerat de responsabilitat pública, convertint en una qüestió social el que abans era considerat com una qüestió privada, que es resolia mitjançant la cura gratuïta -o en l'economia submergida- sense drets ni reconeixement social ni laboral.

La qüestió és que quan encara no s'havia desenvolupat del tot aquesta Llei, s'han produït retallades importants; tant importants que a la pràctica ha esdevingut una derogació encoberta la Llei. En primer lloc, es va eliminar la cotització a les persones cuidadores a la vegada que es reduïa l'ajuda en un 15%. I el passat 26 d'abril, el Govern de l'Estat va presentat el Programa Nacional de Reformas 2013, en el que Rajoy es va comprometre davant Brussel·les a retallar la dependència en més de 1.100 milions d'euros. Curiosament, és una quantitat superior als 1.087 milions que figuraven en els pressupostos de 2013 per aquesta Llei. Així, els diners que aquest any l'Estat aportarà a la dependència seran zero. Tot perquè Brussel·les vegi que aquí som seriosos i passem per sobre de les persones per tal de rebaixar el dèficit.

Però al final de tota aquesta cadena de despropòsits hi ha les persones perjudicades: les persones dependents, les persones cuidadores, les persones que treballen en el tercer sector social i, en definitiva, tots els ciutadans i ciutadanes. Es tracta d'un despropòsit en tots els sentits:

- A nivell personal, perquè en algun moment de les nostres vides, des de la infància a la vellesa, tots necessitem que ens cuidin i, alhora, cuidem alguna de les persones del nostre entorn.
- A nivell social ja que s'està incurrent en una irresponsabilitat absoluta posant en risc la cohesió social.
- A nivell polític ja que mentre s'està retallant en prestacions socials i tenim la segona taxa d'atur més alta (només superada per Grècia) ens hem d'anar empassant casos de corrupció política en què milions d'euros s'han repartit entre uns pocs mafiosos.

Però malgrat l'apatia que tot plegat provoca, hem de continuar defensant la Llei de la dependència, hem de reivindicar el dret a viure amb dignitat de totes les persones i que no s'individualitzin de les causes de la pobresa i de les respostes per afrontar-la. Perquè a banda dels drames particulars que provoquen les retallades en prestacions socials, també provoquen la culpabilització de les persones pel que els ha tocat viure, invisibilitzant la dimensió social de les causes de la pobresa, traient la responsabilitat tant de la resta de la societat com de les polítiques i institucions que la generen.

ROSER CASAMITJANA és regidora d'ICV-EUiA