Ramon Barnils, l'home inaprehensible

Victor Alexandre

Publicat: el 25/mai/12
Opinió| Columnes

Si no fos per la ciutat de Sant Cugat i pel Grup de Periodistes que en mantenen vius el nom i l'obra, la persona de Ramon Barnils hauria caigut en l'oblit. Un oblit gens innocent, cal remarcar-ho, perquè no hi ha cap poder interessat a difondre el pensament d'aquells que el posen en evidència, i Ramon Barnils en tenia prou d'escriure quatre ratlles per posar en evidència els poders fossin del color que fossin.

Escolta-ho

Per això, onze anys després de la seva mort, encara és hora que se li reti un reconeixement nacional pel conjunt de valors que el seu mestratge ens ha llegat. Parlo de valors professionals i de valors ètics, valors que tenen a veure amb la capacitat d'anàlisi i de síntesi, amb l'agudesa intel·lectual, amb l'enginy estilístic, amb el compromís nacional i lingüístic, amb la insubmissió i amb el refús a ser encabit en capelletes polítiques o alimentàries. Valors, al capdavall, que el convertien en una pedra a la sabata per a molta gent.

Això s'explica perquè Ramon Barnils era un home inaprehensible i inclassificable, un home que es resistia a ser etiquetat i tancat en una d'aquestes capsetes que fabriquen algunes persones per mitjà de judicis d'intencions. No cal dir que els qui tenen la mà trencada en aquest camp, són les persones més sectàries. Aquelles que justifiquen tot el que fa la seva secta, fins i tot les més inadmissibles incoherències. La secta per damunt de tot. I com que les incoherències són les que són i tothom les veu, l'única sortida és la injúria contra els qui les posen en evidència. És un comportament baix, és clar. Un comportament digne de persones indignes. Però no tothom està capacitat per pensar per si mateix i per desenvolupar un sentit crític. Hi ha qui necessita la secta per sentir-se segur. És aquell que, en un acte obert al públic, se situa sempre entre els seus iguals per sentir-se protegit.

En Ramon Barnils no era d'aquests. En Ramon era un home lliure i, per més que el van odiar i que el van difamar els qui en blasmaven els escrits, es va mantenir fidel als seus principis i al seu codi ètic. Era, en definitiva, una d'aquelles persones que ocupen molt poc espai quan viuen, però que quan moren t'adones del buit immens que han deixat.

VICTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
Victoralexandre.cat