TVE i Sant Cugat

Victor Alexandre

Publicat: el 20/jul/09
Opinió| Columnes

Aquests dies, la delegació de Televisió Espanyola a Catalunya està celebrant els seus cinquanta anys d'existència. Ho fa de manera itinerant per diferents municipis, instal·lant-hi una carpa mòbil i recollint impressions o records de persones diverses i emetent una programació especial farcida de peces històriques.

Escolta-ho

Aquest mig segle de vida va començar el mes de juliol de 1959 i l'actriu Núria Espert, que aleshores tenia 24 anys, va ser la primera persona que es va adreçar als espectadors des dels estudis situats a l'antic Hotel Miramar de Barcelona. Però els programes en català encara van trigar uns anys a arribar. No ho van fer fins el 1964 i, com és lògic, van tenir de seguida una gran acollida. Era la darrera dècada del franquisme i començava a haver-hi una certa permissivitat en temes culturals. Ho demostra el fet que en els primers tres anys es van emetre més de trenta obres teatrals d'autors com ara Carles Soldevila, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol o Josep Maria Folch i Torres. De fet, el centre de producció de Televisió Espanyola a Catalunya va adquirir tanta importància que Miramar va quedar petit i els estudis es van ampliar a Esplugues i a l'Hospitalet de Llobregat. Va ser aleshores quan, davant de tan inoperant dispersió, es va optar per centralitzar-ho tot a Sant Cugat i el 28 de juny de 1983, ara fa vint-i-sis anys, es van inaugurar els estudis que ja coneixem. Les emissions, tanmateix, no van començar fins quatre dies més tard amb un programa especial anomenat “Adéu Miramar. Bon dia Sant Cugat”. Des d'aleshores, Sant Cugat dóna nom als estudis de Televisió Espanyola a Catalunya i, com va dir el regidor de Comunicació, Jordi Puigneró, “són uns grans exportadors de la nostra ciutat”.
Jo, en aquella època treballava a Ràdio 4 i es deia que també nosaltres deixaríem Barcelona i vindríem a Sant Cugat. Fins i tot es va arribar a projectar una urbanització en la qual hi viuríem només les persones vinculades a la ràdio i a la televisió. Cosa que no va reeixir perquè la idea de viure envoltats de companys de feina les 24 hores del dia no agradava a ningú. Val a dir, però, que en aquell moment ningú no sabia que Sant Cugat, amb 30.000 habitants, esdevindria la ciutat important que és avui. I posats a no saber, jo personalment tampoc no sabia que la meva filla Mireia, que en aquell moment tenia vuit anys, seria dissenyadora dels Lunnis quan arribés als trenta. Per totes aquestes coses, la història de Televisió Espanyola a Sant Cugat ja sempre estarà lligada a la meva vida.

VÍCTOR ALEXANDRE
Periodista i escriptor
www.victoralexandre.cat