La Mònica i el seu avi

Narcis Clavell

Publicat: el 30/ago/08
Opinió| Columnes

D'aquest món te'n duus allò que vares donar.

Fa uns dies, vaig anar a retre el meu últim respecte a un familiar i amic, acabat de traspassar, i donar el condol a la seva esposa i familiars més pròxims. En entrar a la sala de vetlla, per tenir uns pensaments i resar unes pregàries per l'ànima del difunt (encara que et creguis agnòstic, la llavor de 11 anys en un col·legi religiós deixa empremta ), em va colpir i molt en veure una nena asseguda al mateix costat de la persona que jeia per l'eternitat.

El rostre de la nineta, expressava un dolor indescriptible. Dues llàgrimes li queien de les seves jovenetes galtes, però el que mai oblidaré són els ulls d'aquella nena que mirava l'avi amb un amor infinit i vaig gosar preguntar-li si l'havia estimat molt, i em va respondre solament amb un moviment de cap afirmatiu i va anar a refugiar-se als braços de la seva mare, buscant el consol que l'avi ja no podia donar-li.

De tal forma em va conmoure l'escena que gairebé vaig oblidar perquè era jo allà i enlloc de pregar, vaig dir-li: "Ves en pau Lluís, la teva mà que embolcallava la de Mònica continuarà tota la vida buscant-la. Amor li vas donar i Amor te'n portes".

Si això no és la Glòria poc li falta, i no voldria per a mi una mort diferent per fer bo l'aforisme oriental: "Quan neixes tothom riu i tu plores, procura que quan moris tothom plori per a que tu puguis somriure plàcidament".

NARCÍS CLAVELL (21/mar/08)
Expresident d'ERC