K

Ramon Costafreda

Publicat: diumenge
Opinió| Columnes

L'immens problema de l'accés a l'habitatge està en els pensaments, la vida i la consciència de la majoria dels habitants de l'estat espanyol (40dB. febrer de 2025. La vivienda en España), un èxit enorme dels lluitadors del sindicat de llogateres i les seves mobilitzacions.

El grup municipal Vox a Sant Cugat del Vallès fent-se ressò d'aquesta consciència majoritària, ha decidit presentar una moció sobre això al Ple de l'Ajuntament. En una part de l'escrit descriu que: "La proliferació d'infrahabitatges, la parcel·lació d'immobles per explotar al màxim els espais i llogar i llogar les habitacions, se sumen a l'augment indiscriminat de la demanda estrangera, que produeix un efecte multiplicador en els preus generant una tendència alcista inabastable per a les butxaques dels espanyols". És difícil no estar d'acord amb això. S'entén fàcilment que la pujada de preus es produeix per una demanda molt per sobre la disponibilitat d'habitatges que mes a mes una vegada adquirits per inversors estrangers esperin buits, sense pressa, l'arribada d'inquilins disposats a acceptar un cost incompatible amb els ingressos d'una majoria.

- No?
- No, home, els que tensionen el mercat són els estrangers, no blancs, que viuen dins de les cases espanyoles, moros, panchitos... i, en general, els okupes. No els estrangers que venen a invertir.
- Okupes?

De vegades, una paraula encén una llanterna: "Jo no hi havia entrat mai, al Cine Princesa, ni a cap casa okupada, encara. Però aquell vespre hi vaig ser. Hi vam ser. Un nosaltres sense nom es va sentir i es va fer sentir (...). La ciutat no s'havia acabat de creure l'èxit olímpic. Barcelona era una ciutat que començava a patir l'especulació i la precarietat, encara impronunciables." Garcés, M. (1996). Ciutat Princesa.

La paraula okupa es deriva del verb ocupar, la lletra "k" rares vegades s'usa, reflecteix una voluntat de transgressió de les normes ortogràfiques, els activistes okupes la usaven en els anys 90 per a significar la seva radicalitat, la seva diferència i, es veu avui, la seva lucidesa davant de la cultura dominant inconscient del que es venia. La "k" és un èxit comunicatiu aclaparador de la cultura activista, és tan aclaparador que ara s'ha convertit ella mateixa en cultura dominant, per tant, l'extrema dreta han decidit fer-la seva contra aquesta cultura dominant de dictadors il·legítims.

- Nosaltres serem els transgressors K! -es proposen-. Amb el nostre exèrcit desoKupa (res sense autoritat armada). Soldats que s'agermanen amb els nois d'Hernán Cortés a Mèxic, desoKupant pobles i cultures mil·lenàries.

Teníem un barko pirata navegant per la globalització del XXI i aquests soldats l'han abordat. Sabem que és gent amb diners, pot ser que sigui aquella gent estrangera que ve a comprar cases buides seguint aquell principi de Reagan/Tatcher: "There Is no Alternative". Es tradueix així: és el que hi ha, moltíssims diners i, sí tal, l'exèrcit.

Per què tant d'esforç per quedar-se amb una lletra?

Per a això: "Quin era el mitjà de propaganda més potent del hitlerisme? Eren els discursos individuals de Hitler i de Goebbels, les seves declaracions sobre aquest o aquell tema, la seva agitació contra el judaisme, contra el bolxevisme?"

No, l'efecte més potent no l'aconseguien ni els discursos, ni els articles. El nazisme s'introduïa més aviat en la carn i en la sang de les masses a través de paraules aïllades, d'expressions, de formes sintàctiques que imposava repetint-les milions de vegades i que eren adoptades de manera mecànica i inconscient.

I això: "El Volksempfänger («el receptor del poble»), la ràdio repartida a preus irrisoris, encarregada per Goebbels per transformar als alemanys del Reich en poble radiooient." Klemperer V. (1947). Lingua Tertii Imperii

Ara, la K en X , la ràdio d'Elon, va com va. L'enquesta de 40 dB de febrer, també ens mostra que la majoria dels enquestats pensen que una de cada dues persones han patit una okupació i la realitat és que només el 0,057% dels habitatges estan okupats, per descomptat aquest no és el problema real, aquest és un problema d'invasió informativa. Això redobla el mèrit del sindicat de llogateres.

RAMÓN COSTAFREDA és activista de Sant Cugat En Comú Podem