Compte! No tots els films antics són clàssics

Víctor Alexandre

Publicat: el 25/octubre
Opinió| Columnes

Un clàssic, segons definició del Diccionari de la Llengua Catalana, és 'l'obra que hom té com a model d'imitació en una literatura, en un art'. I també: 'Dit d'un autor que ha representat una maduresa o un moment culminant dins una literatura, dins un art. Faig esment d'aquesta qüestió perquè el terme 'clàssic' en el setè art, s'ha desvirtuat força d'uns anys ençà. I bona part de la culpa és de les plataformes que, per raons de màrqueting, apliquen el terme a films que no en tenen res, de clàssics. Les plataformes tendeixen a confondre 'clàssic' amb 'antic', i això, és clar, els permet vendre una imatge empresarial d'alta capacitat. És obvi que de films clàssics n'hi ha molts menys que de films antics, i del que es tracta és de fer-nos creure que tenen un estoc immens de 'clàssics', un estoc tan gegantí que no te l'acabaràs mai. Però és fals, perquè no totes les pel·lícules que aquella plataforma ens ofereix en l'apartat de 'clàssics' responen a la definició real.

Podem conceptuar com a antiga, una pel·lícula del 1949, posem per cas? És obvi que sí, perquè fa 75 anys que va ser rodada. Però que tingui 75 anys no vol pas dir que sigui un clàssic. Caldrà veure de quina pel·lícula estem parlant. L'any 1949, com tots els anys, es van rodar moltíssimes pel·lícules al món, però només una petita part ha deixat empremta i ha passat a la història. L'empremta la deixen les obres mestres i també aquells títols que, sense arribar a tant, són obres majors que han vençut el pas del temps amb uns valors reconeguts.

Els valors, aquí, no tenen res a veure amb l'èxit que pugui haver tingut un film en el moment de la seva estrena. Hi ha films que han causat un gran impacte, en aparèixer, i que els anys han convertit en foc d'encenalls. Vendes i qualitat són termes que sovint no tenen res a veure, tant si parlem de films com de llibres. És cert que molta gent confon l'èxit de vendes amb la qualitat i que, atreta per l'èxit, se suma a la compra. Però caldrà veure què en restarà, d'aquella obra, uns anys després. Les obres que el temps esborra, com l'aigua esborra els castells de sorra, són moltes més que les que sobreviuran als seus creadors.

John Ford, per exemple, és un dels grans directors de la història, un director que ens ha deixat films meravellosos que avui, mig segle després de la seva mort, són obres capitals del cinema de tots els temps. Són clàssics. Us en diré alguns: 'El raïm de la ira', 'Centaures del desert', o 'L'home que va matar Liberty Valance'. Però no totes les pel·lícules que va fer John Ford són obres mestres, no tots els seus títols, pel sol fet de ser seus i 'antics', són clàssics. Hi ha films antics de gran nivell i hi ha clàssics. Les plataformes haurien de diferenciar-los per no fer passar bou per bèstia grossa.

'Res de nou a l'oest', de Lewis Milestone, és una obra mestra del 1930 amb totes les lletres, però no es pot dir el mateix de 'La canción del gaucho', de José Agustín Ferreyra, pel fet que fos rodada el mateix any. La primera és un clàssic, la segona és una pel·lícula antiga. Una pel·lícula antiga pot ser una obra excel·lent des de molts punts de vista i de visió vivament recomanable, però un clàssic és un graó més, és una obra capital que, pels seus valors intrínsecs, ha esdevingut patrimoni universal. Gaudim-les totes, però que no ens les confonguin.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista