L’atracció entre persones d’edats diferents

Victor Alexandre

Publicat: el 18/octubre
Opinió| Columnes

Hi ha dues pel·lícules recents molt interessants que han abordat el tema de l'atracció sexual i de l'enamorament entre persones d'edat diferent. Una és la francesa 'L'últim estiu' (2023), de Catherine Breillat (remake de la danesa 'Reina de cors', 2019), i l'altra la nord-americana 'Miller's Girl' (2024), de Jade Halley Bartlett. Totes dues, com veiem, han estat dirigides per dones, i també en totes dues la diferència d'edat dels protagonistes supera els 30 anys. En la primera, hi trobem l'Anne (formidable actriu Léa Drucker), una advocada cinquantina i benestant que sent una forta atracció sexual per en Théo, de divuit anys, fruit d'un matrimoni anterior del seu marit. És una història esplèndida, que ens mostra els personatges i els seus sentiments sense jutjar-los i que ens parla desinhibidament del desig femení més enllà dels límits convencionals del matrimoni. Un matrimoni feliç, el d'Anne, però alhora anodí, rutinari i mancat de sensacions. N'hi ha prou d'observar com és la relació sexual de l'Anne amb el seu marit, més aviat d'esma, i com és el plaer intens i trasbalsador que experimenta amb en Théo.

A 'Miller's Girl', la història és similar per bé que la persona madura és el professor Miller, un home cinquantí, i Cairo, una alumna seva de divuit anys per qui sent una atracció que al principi és intel·lectual i acaba esdevenint sexual. Val a dir que el cinema nord-americà, infinitament més purità que el francès, si més no el cinema comercial, poques vegades arriba a travessar el llindar dels temes que aborda i agafar el bou per les banyes. En aquest sentit, 'Miller's Girl' no és cap excepció, fins a punt que l'espectador es pregunta què hi ha de cert i què hi ha de vel·leïtat adolescent en allò que veu. Però no és per puntuar res, que en parlo, sinó perquè tots dos films descriuen situacions en què la naturalesa humana trenca les convencions socials.

La dèria de voler que les persones encaixem les unes amb les altres com si fóssim peces numerades la u amb la dos, la tres amb la quatre, la cinc amb la sis..., i com si els marges a l'hora d'enamorar-nos i d'estimar estiguessin marcats de naixement "els joves amb els joves, els grans amb els grans, els vells amb els vells" genera un conflicte interior entre allò que sentim i la mirada reprovatòria que rebem si ho expressem. Es diria, seguint el precepte social, que el sentiment amorós entre dues persones d'edat no igualitària està abocat al fracàs mentre que l'ortodox en garanteix la perennitat, cosa que els índexs de divorci s'encarreguen de desmentir.

En el film 'Sota sospita' (2000) d'Stephen Hopkins, remake del film francès 'Arrest preventiu' (1981) de Claude Miller, un home de cinquanta-set anys enamorat d'una dona de vint-i-set, fa un monòleg amb aquestes reflexions: 'D’on surt aquest pensament políticament correcte que es pregunta amb malfiança de què poden parlar, què poden tenir en comú i quina sexualitat pot unir dues persones de generacions diferents?'.

I és que les seves converses, les seves afinitats i la seva sexualitat formen part de la seva intimitat i ningú no n'ha de fer res. Una edat igualitària no serà mai cap garantia amorosa. A 'Dos a la carretera' (1966), aquell film meravellós en què Stanley Donen fa una reflexió sobre la parella, hi ha una frase per emmarcar. 'Quina mena de gent és la que s'asseu a una taula i no es parla? Els matrimonis'.

De la mateixa que hem de ser respectuosos amb les creences religioses de cadascú, també ho hauríem de ser amb els sentiments mutus i nobles entre persones adultes, tinguin l'edat que tinguin. El dia que l'escriptora Carmen Llera, de trenta-un anys, es va casar amb l'escriptor Alberto Moravia, de setanta-vuit, un periodista li va preguntar maliciosament: 'No és el seu, un matrimoni atípic?', i Carmen Llera, servint-se com una judoka d'aquella mateixa malícia, va capgirar-ne el sentit i va respondre: 'Sí que ho és, perquè Moravia escriu com ningú'.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista