La dictadura digital contra la gent gran

Víctor Alexandre

Publicat: el 21/juny
Opinió| Columnes

Tenen moltíssima raó les persones que ara fa uns dies, sota el lema 'No al maltractament digital', es van manifestar a Sant Cugat reclamant, per mitjà d'un manifest, que s'acabi el menyspreu a la gent gran imposant-li la via digital com a única praxi de vida. En el seu manifest, coincidint amb el Dia Mundial de sensibilització sobre el maltractament a la gent gran, el col·lectiu diu això: 'Volem denunciar que el maltractament digital a què ens sotmeten els bancs i les institucions ens discrimina, ens fa invisibles i atempta contra els nostres drets més bàsics com és el de poder decidir per nosaltres mateixos en una gran quantitat d'àmbits del dia a dia; limiten la nostra autonomia i vulneren la nostra intimitat; ens fa dependents de terceres persones per a accedir al nostre compte bancari, al nostre historial mèdic o fins i tot per demanar cita a la Seguretat Social'.

No només tenen raó, els greuges que pateixen són una agressió institucionalitzada que augmenta dia rere dia i que, en qualitat de dictadura, oprimeix la gent gran i la sotmet a un estrès i a unes vexacions que, a més d'indignants, són del tot inadmissibles. Ser gran no és cap defecte, és una conseqüència de la vida de la qual, si l'atzar no s'immisceix, ningú no n'escapa. Plantejar la vida diària com si en el món només hi haguessin joves, com si la gent gran fos un col·lectiu que fa més nosa que servei, diu molt poc de la societat occidental. Semblem una colla de nens rics que hem descobert la sopa d'all i que de manera arbitrària hem decidit retre culte als valors tecnològics -que innegablement són molts- en substitució dels drets humans. Murris de mena, no ho diem així, és clar. Ho vestim de 'modernitat', de 'velocitat', d''efectivitat'... És a dir, és pel seu bé, que discriminem la gent gran, és pel seu bé que els fem passar per l'adreçador digital, és pel seu bé que castiguem la seva vellesa en un món de jovenesa.

En el món hi cap tothom, joves i grans, i per damunt de la comoditat dels governs, de les institucions, de les empreses, etc., hi ha el respecte a tots els sectors socials. Tots els tràmits, tots, s'han de poder fer de manera presencial i sense necessitat de sotmetre's al dictat dels formularis digitals. La via digital ha d'existir, naturalment que sí, i serà la majoritàriament usada, però en cap cas ha de significar la supressió de la via presencial convencional. Fins i tot és un greuge obligar a demanar cita per via digital per tal de poder gaudir d'una atenció presencial. Hi ha un invent anomenat 'telèfon' que hauria de ser prou efectiu perquè qualsevol persona més gran de 65 anys pogués demanar cita sense veure's primer obligada a demanar ajuda a una persona més jove. I també caldria que per obtenir aquesta cita per via telefònica, la persona gran fos atesa per un ésser humà, no pas amb un robot telefònic. Les institucions públiques són les primeres que ho haurien d'aplicar, i les privades hi haurien d'estar obligades per llei.

Els drets humans estan per damunt dels interessos empresarials, comercials o administratius. No és vàlid utilitzar el 'signe dels temps' com un argument per vexar, discriminar o estigmatitzar un sector de la societat. La gent gran és el mirall d'allò que un dia tots serem. I si la discriminació es manté, només una mort prematura ens estalviarà de sentir-nos tan maltractats com s'hi senten les persones grans d'avui dia.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista