Infants i adolescents sense mòbil

Víctor Alexandre

Publicat: el 22/des/23
Opinió| Columnes

Darrerament, s'ha obert un debat molt interessant a la societat catalana sobre l'ús del telèfon mòbil a les escoles i instituts. A Sant Cugat hi ha molts centres educatius que tenen restringit l'ús del mòbil als alumnes. Però és obvi que això obliga centres i mestres a exercir una feina extra. Els primers, habilitant una zona de dipòsit dels aparells; els segons, fent de vigilants, perquè ja sabem que els alumnes se les pensen totes. D'altra banda, la indecisió del govern català de prendre les mesures que li corresponen en aquest sentit, complica encara més les coses. Tenim un govern que pensa més en els vots que en governar i que, per por de rebre retrets, practica l'immobilisme delegant les seves funcions en els centres escolars: que cadascú faci el que vulgui i que n'assumeixin ells la responsabilitat. Increïble.

Un govern, com diu el seu nom, ha de governar, i si té por de fer-ho, perquè va amb la calculadora electoral a la mà, no està obligat a ser govern, pot renunciar-hi. Hi ha de renunciar per no perjudicar el país. Aquest desistiment de responsabilitats li hem vist, per exemple, amb relació al maltractament dels braus, utilitzats com a divertiment dels humans en algunes zones de Catalunya, i ara ho veiem en el tema dels mòbils. En el primer cas, que s'ho facin els alcaldes, en el segon, que s'ho facin els mestres. Vergonyós.

El telèfon mòbil és un invent extraordinari que té un munt de beneficis, el més important dels quals és que pot salvar (i salva) moltes vides humanes. Però, com tots els medicaments, també té contraprestacions perilloses. És a dir, té efectes adversos. I entre aquests efectes adversos hi ha l'addicció, que és la matriu de la dependència. Els preadolescents i adolescents són fills d'aquesta era tecnològica i, per tant, són molt més destres que els seus pares, avis o mestres, a l'hora de trobar la manera de transgredir les normes que prohibeixen l'ús del mòbil. S'imposa, doncs, la mesura dràstica de deixar el mòbil en dipòsit durant les hores lectives per la senzilla raó que és innecessari. Al capdavall, si hi hagués cap emergència externa, n'hi ha prou que la família truqui al telèfon de l'escola, o que l'escola, si és una emergència interna, truqui a la família de l'alumne.

Pel que fa a la vida privada, és molt bona la iniciativa de tantes associacions de pares i mares decidint no comprar un telèfon mòbil als fills fins que facin setze anys. Una de les raons més elementals són les dades oficials, que ens diuen que els infants comencen a veure pornografia a partir dels vuit anys. I la pornografia és un cau de masclisme fastigós, en què la dona és tractada com un ésser sense voluntat, talment una nina inflable, l'única raó existencial de la qual és satisfer la libido masculina. Confesso que em repugna el cervell dels productors d'aquest missatge, perquè pretenen perpetuar, penetrant en la ment dels de nois i noies més joves, un patró de comportament que després reproduiran en les seves relacions sexuals o de relació. Les violacions grupals que es produeixen són, en bona part, fruit d'això. I el pitjor és que moltes noies creuen que han de ser submises, perquè és el que s'espera d'elles com a dones que són. Que això no passi, és responsabilitat dels pares, de les mares, dels mestres i del govern de Catalunya.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista