'Estàs menopàusica!', com a insult

Víctor Alexandre

Publicat: el 14/abr/23
Opinió| Columnes

Ara fa unes poques setmanes, a propòsit de la celebració del Dia Internacional de les Dones, Cugat Mèdia va dur a terme uns microespais divulgatius, d'uns tres minuts de durada titulats 'Converses', amb petites entrevistes a dones vinculades, ja sigui per professió o per activisme social, a temes relacionats amb la salut femenina. Van ser molt interessants i recomano als lectors que els cerquin al web.

Un d'aquests microespais va ser el dedicat a la menopausa. La menopausa, com sabem, no és res més que un canvi hormonal perfectament natural que arriba a les dones pels volts dels cinquanta anys i que no té res d'extraordinari que no sigui la manera com afecta a cada dona en particular. Paradoxalment, és un canvi hormonal estigmatitzat que sovint desperta comentaris sorneguers i somriures fotetes en la nostra societat o que fins i tot és emprat per alguns homes com a arma llancívola per desqualificar o ridiculitzar una dona. En ambdós casos es tracta d'una ridiculització fonamentada en la ignorància.

En el microespai de Cugat Mèdia, la doctora Eva Fresnadillo jutja absurd que la idea social de la menopausa estigui associada a la vellesa: "Els canvis hormonals no determinen si ets més vell o més jove". I la també ginecòloga Sònia Sànchez lamenta que "es parla poc de la dona de més de quaranta-cinc anys" i explica que tendim erròniament a vincular la menopausa amb el final dels dies d'esplendor, amb el final de l'etapa més vital de la vida, sense adonar-nos que després de la regla hi ha tanta o més vida que la que hi havia abans. Té raó. Fixem-nos, per exemple, en les dades de la Generalitat segons les quals Catalunya es troba entre els països del món amb un índex més elevat de longevitat, especialment les dones, i en el fet que precisament la dona més gran de tot el planeta, la senyora Maria Branyas, és una catalana d'Olot que aquest mes de març ha fet 116 anys amb el cap ben clar.

Doncs tot i així, l'estigma persisteix i condiciona la vida de moltes dones. Mentre la maduresa en els homes no està estigmatitzada socialment, més aviat tot al contrari, la de les dones, per efecte de la cosificació que pateixen, és percebuda com un pas enrere, com un comiat de la vida en primer pla, com el d'aquella actriu, per entendre'ns, que és apartada dels papers de protagonista per passar a interpretar personatges secundaris. Les actrius quarantines i cinquantines de Hollywood en saben molt d'això. Us recomano vivament el documental 'Searching for Debra Winger', dirigit per l'actriu Rosanna Arquette, sobre l'estigma que suposa ser actriu madura a Hollywood. És un film del 2002 que Rosanna Arquette va realitzar quan tenia 43 anys entrevistant un munt de col·legues entre les quals Debra Winger, Patricia Arquette, Melanie Griffith, Laura Dern, Emmanuelle Béart, Whoopi Goldberg, Daryl Hannah, Salma Hayek, Meg Ryan i Sharon Stone.

La idea que una societat patriarcal com la nostra transmet a la dona amb l'arribada de la menopausa és que ja no forma part del mercat; el mercat només admet joventut, talment com si una dona del segle XXI, pel fet de tenir cinquanta anys, deixés de ser interessant i competitiva. Ja no és fèrtil, d'acord, i què? La majoria d'homes per damunt dels cinquanta anys, tot i ser fèrtils, no en volen sentir parlar, de tenir un fill. Ells, però, continuen al mercat. Sembla mentida, tan avançats que ens creiem com a societat del segle XXI, i resulta que encara estem així, amb actituds tan injustes i amb creences tan ridícules encara per superar.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista