L'exclusió masculina, una mala praxi pedagògica

Víctor Alexandre

Publicat: el 9/des/22
Opinió| Columnes

Dies enrere, Cugat Mèdia es feia ressò de la campanya engegada per un col·lectiu de santcugatenques, anomenat We Run Team, que reivindiquen el seu dret a córrer i a practicar esport sense perill de patir agressions verbals o físiques per part d'homes que aprofiten l'ocasió. No cal dir que la covardia és un dels trets més definitoris d'aquesta mena d'individus. Quan la víctima no va sola passen de llarg i en cerquen una altra. I és que la masculinitat de què es vanten és tan precària que només se senten segurs quan operen en un marc d'impunitat. Per cert, que el vídeo de la campanya impulsada per Carolina Sitz i Maria Caldés, en aquest sentit, és esplèndid i molt didàctic.

Paral·lelament, en un altre mitjà de comunicació local, la senyora Eva Blanco, guardonada recentment amb el premi honorífic ADE Vallès de dones directives, empresàries i professionals de la comarca, comentava la importància cabdal d'incloure els homes en les converses sobre els temes relacionats amb la situació d'inferioritat social que pateixen les dones. Deia ella: "Si només parlem dels temes de dones entre dones, no canviarem res". I tenia tota la raó. La violència contra les dones en qualsevol de les seves formes, inclosa la discriminació, que també ho és, és un tema social i, com a tal, no pot experimentar cap transformació si el tractem deixant de banda una de les parts.

Recordo que a final del 2019 el govern municipal de Sant Cugat va prendre la iniciativa de crear un 'mapa de la por' per definir les zones del municipi que, a parer de les dones, són potencialment més insegures i susceptibles d'emparar agressions de violència masclista al carrer. Aquesta iniciativa, que complia una moció aprovada pel govern anterior, era molt bona perquè consistia a dedicar el mes de desembre, el més fosc de l'any, a la realització de sis marxes exploratòries per identificar les zones perilloses i, consegüentment, prendre mesures per posar-hi més llum, més vigilància, etc. Curiosament, però, aquestes marxes estaven barrades als homes. Cap home no hi podia participar, només dones. Em va semblar realment patètic. I encara més venint de l'Ajuntament.

Els problemes socials s'aborden socialment, no pas discriminant el cinquanta per cent de la societat. Aquesta discriminació es pot perdonar en actituds individuals poc reflexives, però no pas en autoritats polítiques. Caldria preguntar-los quin recargolat mecanisme mental els fa pensar que als homes no els importa el que els pugui passar a les seves dones, a les seves filles, a les seves germanes, a les seves conciutadanes... i que, per tant, cal excloure'ls de les marxes exploratòries. És tan grotesc, això, com pensar que cal ser negre per ser antiracista o homosexual per blasmar l'homofòbia. No es pot posar tots els homes, pel sol fet de ser homes, al sac dels agressors. Una praxi excloent no és pedagògica. Les solucions, al capdavall, no vénen del gènere, de la pigmentació o de l'orientació sexual; les solucions vénen del cervell. I de cervell, en tenim tots: dones, homes, negres, blancs, homosexuals, heterosexuals... Som persones, no sacs. És de sentit comú, oi?

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista