Catalunya no és Madrid, però s'hi assembla

Roser Casamitjana

Publicat: el 3/des/22
Opinió| Columnes

Aquest mes de novembre hi ha hagut mobilitzacions ciutadanes diverses, però amb una intencionalitat comuna, la defensa dels drets considerats fonamentals: els serveis socials, les pensions i la sanitat pública. Si ens fixem en la sanitat, el nou conseller, nomenat fa poc, es va estrenar en una interpel·lació parlamentària explicant el full de ruta i les prioritats del seu departament fins a finals de la legislatura. I el que a primera vista semblava que podia anar per bon camí, sembla que ja ha descarrilat. Per començar, va proposar un 'canvi de model' (un altre), que posa en dubte la falta de professionals i no té en compte la situació de precarietat, tant en els salaris com pel que fa a les condicions de treball.

Considera que els problemes no són 'només de diners', com fa temps tots els experts van afirmant. I també, contra el parer majoritari, no està d’acord que cal modificar l’estructura de tot el sistema, especialment de l’Atenció Primària (AP). Cal dir que des de la mateixa Atenció Primària (AP), del Col·legi de Metges, del Sindicat de Metges de Catalunya i els mateixos treballadors i treballadores han expressat, per activa i per passiva, el que consideren imprescindible per a revertir la magnitud de la tragèdia i tornar a donar a l’AP el paper que li escau. I aquest no és altre que ser la porta d’entrada de tot el sistema sanitari i el pilar d’una sanitat de qualitat, garant de l’equitat i la universalitat.

No és per casualitat que des de l’OMS fins a totes les organitzacions implicades, demanen que es destini a l’AP el 25% del pressupost de sanitat, i que cal invertir a reforçar els equips dels Centres d’Atenció Primària (CAP) per tal que puguin oferir una atenció que no només pretengui ¡ 'guarir', sinó que vulgui prevenir i tenir cura. I per fer-ho cal aplicar el que els experts en diuen 'longitudinalitat', que vol dir, ras i curt, mantenir una relació de continuïtat entre el professional i el pacient al llarg de la vida. Però al conseller aquest concepte li sembla antiquat, tot i estar avalat per estudis científics de pes arreu del món. També considera que l’atenció domiciliària és un món a part i que l’ha de realitzar un equip específic i no la metgessa o l’infermer de capçalera. Potser també, de l’atenció als malalts crònics se n’haurà d’ocupar algú altre, perquè ves a saber si tot plegat forma part de la 'modernitat' a la qual apel·la aquest Conseller.

Ningú rebutja la presència d’altres especialitats en l’AP: higienistes, fisioterapeutes..., però cal posar l’esforç en reforçar uns equips que a hores d’ara són deficitaris i estan esgotats. Tot plegat, per tal d’aconseguir revertir les llargues llistes d’espera i les dificultats per accedir al metge de capçalera.

En resum, l’AP pateix un dèficit de metgesses i d’infermers, és la segona especialitat amb la piràmide d’edat més envellida, amb la majoria de contractes temporals i amb moltes de les places en zones allunyades de les grans ciutats. És a dir, tenim tots els nombres perquè la majoria de professionals optin per altres vies, cosa que ja advertien els experts fa anys.

Des de Marea Blanca Sant Cugat, intentem posar el nostre granet de sorra per incidir a millorar aquesta disbauxa, encara que de moment no sembla que ho estiguem aconseguint: La Mútua Terrassa, que és qui ens dona el servei en tots els nivells d’atenció, segueix amb les llistes d’espera molt llargues, la presencialitat sembla que sigui aleatòria i la Taula de Sanitat ni hi és ni, possiblement, se l’espera. Però si no hi insistim, ben segur que no ho aconseguirem.

ROSER CASAMITJANA és membre de Marea Blanca