El cotxe, l'omissió confortable

Ferran Margineda

Publicat: el 8/jul/22
Opinió| Columnes

Temps enrere, quan s'arribava als 18, l'aspiració de tenir un cotxe era el primer anhel d'emancipació, i l'apartament l'objectiu a assolir.

Ara, les noves generacions, només troben cert grau d'emancipació en el món virtual mitjançant un 'smartphone', si pot ser de darrera generació, mentre encreuen els dits per poder compartir un apartament al món real.

La variable cotxe ha desaparegut en els casos on el transport públic (TP) funciona, però allí on deixa bastant a desitjar, la situació respecte a la mobilitat es complica pels que no tenen la capacitat per tenir un o més cotxes. Per tant, podem concloure que el cotxe, ha exercit de barrera social en aquelles zones residencials de les comarques metropolitanes on s'ha traçat a certes zones, una frontera econòmica per "higienitzar" els seus entorns i on el TP ha esdevingut una anècdota per donar un mínim servei als tres grans oblidats: la gent gran, la gent jove i les persones migrades que treballen a les llars.

Complementant aquest escenari, on el cotxe és el gran protagonista de les comarques barcelonines, cal afegir la variable de com ens afecta el transport de mercaderies per carretera que, en lloc d'anar disminuint per ser substituït pel ferrocarril, augmenta i se'l potencia amb centres de distribució de mercaderies com el de la Llagosta que han inundat de camions, eixos viaris principals com l'AP7,

I a tot plegat li podem sumar el calculat efecte de la supressió dels peatges de les autopistes, que a causa de tot el descrit, col·lapsen eixos viaris, obrint la porta a justificar fer-hi més carrils, o fins i tot, i ja posats, recuperar el projecte del quart cinturó, ara anomenat eufemísticament ronda nord, davant la desesperació de veïnes i veïns dels vallesos i del Baix Llobregat que no disposen de cap manera fiable de desplaçar-se amb transport públic, ni volen veure trinxats els seus espais naturals propers.

I nosaltres en som en part responsables. Diguem que, per omissió confortable i per desconeixement relaxat. Vivim immersos en un estat d'alienació que va de bracet amb la manipulació social i la dominació política, i per això, ben pocs protesten.

Mentre es parla de canvi climàtic, de crisi dels hidrocarburs, de com hem de reduir la mobilitat per carretera i substituir aquest model per noves xarxes de ferrocarrils, mentre parlem..., els plans a curt termini segueixen passant per mesures pal·liatives de màrqueting verd (recupereu darrera notícia UE on es dona a l'energia nuclear o el gas natural la categoria d'energies sostenibles) i sobretot, per plans de més quitrà i formigó, més fum, més soroll, condemnant a qui vol moure's de forma sostenible a dependre de la RENFE, d'uns busos interurbans mal ordenats o a pedalar entre tanta contaminació per carrils inconnexes.

Que cal fer?, sabem que al Vallès calen les connexions de l'R4 i R8 de RENFE, més freqüència, intermodalitat en les estacions, etc., etc., etc. Sabem que el model del quitrà és anar a la contra del futur de les noves generacions i en benefici dels 'lobbys' de sempre i que si cal fer alguna cosa als eixos viaris, és poder gestionar uns possibles peatges a les autopistes amb tarifes variables en funció de la densitat de circulació, peatges que siguin públics i on el recaptat serveixi per finançar tot el que resta per fer en la xarxa ferroviària i pel manteniment dels eixos. Ens cal la velocitat variable per reduir els efectes de la contaminació i temperar els possibles embussos, ens cal una classe política que deixi de banda la campanya permanent, i que no soterri els grans plans de transformació a mitjà i llarg termini amb la palla política fruit de l'esclavatge dels sondejos i de la lluita pel poder.

FERRAN MARGINEDA és vocal de la CUP-PC a la junta de veïns de Valldoreix