La Nit en Blanc i les nits blanques

Víctor Alexandre

Publicat: el 10/jun/22
Opinió| Columnes

Sovint he lamentat des d'aquesta mateixa columna el seguidisme que fa de vegades el comerç català del que són invents genuïnament nord-americans que, com certes espècies animals invasives en hàbitats aliens, destrueixen la idiosincràsia de la nostra societat, en nord-americanitzen la vida, anorreen tradicions ancestrals i alteren la dinàmica de les relacions humanes pròpies de cada lloc. Parlo, per exemple, del Halloween, del Pare Noël, del Black Friday o del 14 de febrer. Avui, tanmateix, vull parlar d'un invent molt positiu que no està subjecte a res d'això i que té una personalitat molt santcugatenca, cosa per la qual cal felicitar els organitzadors: la Nit en Blanc.

La Nit en Blanc de Sant Cugat, que se celebra cada mes de juny, va néixer l'any 2012 i té un caràcter màgic, ja que tots els establiments comercials de la ciutat estan oberts fins a les dotze de la nit i es pot passejar pel carrer amb la mateixa sensació que si fos de dia. La idea és tan bona que de seguida va arrelar i actualment té un èxit extraordinari ajudat pel fet de celebrar-se en dissabte i per l'agradable temperatura de les nits de juny que l'acompanya. Que jo sàpiga, només a Sant Feliu de Guíxols celebren, com Sant Cugat, aquesta Nit en Blanc.

El terme Nit en Blanc té virtuts semàntiques que el fan molt ric. Una d'elles té a veure amb l'expressió que emprem per referir-nos a la impossibilitat de dormir, és a dir 'passar la nit en blanc'; una altra, al·ludeix a les nits blanques, que és el nom que reben les nits en zones pròximes al Pol Nord quan s'acosta l'estiu i els dies s'allarguen de tal manera que la nit sembla coberta per una capa de blancor màgica. És un terme molt bonic que ens evoca també una de les primeres novel·les de Dostoievski, "Les nits blanques", amb unes pàgines bellíssimes que recullen la trobada nocturna de dos desconeguts, un home i una dona, a la riba del canal Fontanka de la ciutat russa de Petersburg. Ell la descobreix repenjada a la barana del canal, veu que està plorant i s'interessa per ella. Es diu Nàstenka. Molts anys després, Visconti en va fer una exquisida adaptació cinematogràfica amb Marcello Mastroianni i Maria Schell.

Així és com Dostoievski, al començament de la novel·la, descriu la primera de les quatre nits de la seva història: "Feia una nit meravellosa, d'aquelles que potser només es donen quan som joves, estimat lector. El cel era tan estrellat, estava tan il·luminat que, en veure'l, no quedava més remei que preguntar-se: com pot ser que sota un cel com aquest pugui viure-hi gent capritxosa i enrabiada per tota mena de coses?"

Us deixo amb la reflexió de Carlota Subirós, que l'any 2004 va dirigir-ne una versió teatral a l'Espai Lliure, amb Joan Carreras i Olalla Moreno, titulada, és clar, "Nits blanques". M'agrada molt aquesta definició de Carlota Subirós: "El cor de les nits blanques és un desig. Un desig immens i terriblement concret. El desig de ser feliç".

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista