La derogació de les reformes laborals imposades pels governs de l'Estat

Ferran Margineda

Publicat: el 18/feb/22
Opinió| Columnes

Vivim immersos en una nova crisi econòmica causada, com sempre, per la fallida cíclica del sistema capitalista que va perdent llençols a cada bugada.

Però ni les fallides són casuals ni els llençols es perden per a tothom. D'això se n'encarreguen les classes econòmiques dirigents a escala global i local aplicant (geo) polítiques extractives i excloents de recursos, que responen a l'objectiu clar d'obtenir el màxim benefici, malgrat que això pugui significar la pèrdua de Drets de la ciutadania. Aquesta dinàmica ens està conduint al col·lapse social i ambiental, que es tempera i normalitza amb promeses de solucions tecnològiques alternatives, però també, amb mesures coercitives; retallades de drets socials i laborals, que són deshumanitzats a partir del moment que, el seu manteniment és tractat com una despesa.

Volent ser sintètic, la crisi present és causada per l'escassetat de matèries primeres, alhora generada pel silenciat problema de l'esgotament dels combustibles fòssils, i que com la resta, és fruit de l'esclat d'una bombolla, la resultant de viure com si els recursos que ens dona el planeta fossin infinits. I juntament amb la crisi climàtica i esperant una reacció de la societat que no arriba, ens durà a un nou model de civilització i convivència ben diferent del que hem tingut fins ara. I pel que sembla, ben poc democràtic.

Per tant, ens trobem que la veritable crisi és la de voler "salvar el capitalisme" passi el que passi i sense plantejar-se, ara que encara seríem a temps, anar a la recerca d'un canvi de paradigma polític i social progressiu i consensuat.

Però no, el que fan les classes dirigents és un sistemàtic traspàs de responsabilitats a la ciutadania en pro d'aquest salvament mentre practiquen polítiques de demolició dels drets, laborals i socials, camuflades en proclames d'unitat, solidaritat, condemnant la dissidència i perseguint la desobediència. De mentre, entrem de ple en terra incògnita.

Posant el focus a escala estatal, i centrant-nos en l'àmbit laboral, l'acord del Govern de l'Estat amb la patronal i les cúpules de CCOO i UGT (ex-sindicats, ara convertits en assessories laborals plenes d'alliberats permanents) és opi per a la classe treballadora que paradoxalment, arriba des del govern més "progressista" de l'estat.

Més enllà de la propaganda institucionalitzada, el cert és que el Gobierno ha incomplert les seves promeses i oblidat el seu compromís de derogar la reforma laboral del Partit Popular. Aquesta nova reforma, el que fa, és legitimar i reforçar els pilars centrals de les reformes laborals imposades pel PP de Mariano Rajoy però també per les del PSOE de Zapatero.

Amb aquesta nova llei, no es recuperen les indemnitzacions per acomiadament ni els salaris de tramitació, es manté la flexibilitat per als acomiadaments objectius, no es recupera la prioritat del conveni sectorial sobre el d'empresa, excepte en la qüestió salarial.

Sí que es recupera parcialment la ultraactivitat dels convenis (prèviament denunciats), sense que això vulgui dir que es pugui mantenir el poder adquisitiu de la majoria de la classe treballadora. Ara per ara, només el 14% de les persones treballadores estan incloses en convenis amb clàusula de revisió salarial de l'IPC, a diferència de l'any 2008, on n'hi havia un 70% de les persones assalariades.

Aquesta «no reforma» continua permetent que l'empresa pugui efectuar unilateralment modificacions substancials de les condicions laborals, com han reconegut des d'Aznar al mateix president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi, que han afirmat: "Aquest acord no toca els pilars bàsics de les anteriors reformes i això no pot considerar-se de cap manera un avanç". En qualsevol cas, es tracta d'una quimera considerar que és possible millorar les condicions laborals permetent que la patronal tingui dret a veto en la legislació laboral, així com ho és també creure que el famós «consens social» escampat als quatre vents pels signants, realment vol dir establir una legislació clarament favorable cap a la classe treballadora. A l'empresari li continuarà sent molt barat acomiadar les persones, per tant, seguirem davant condicions laborals de precarietat. El nou context, permet a les empreses impulsar Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) sense l'aprovació de l'administració pública, com era fins ara. La reforma bonifica els empresaris amb un 50% extreta de la prestació de l'atur, dels treballadors que contractin, sense cap mena de seguretat en la seva continuïtat, ja que els que hagin esgotat la prestació seran difícilment contractables.

Per tant, tornant al context de crisi econòmica i ecològica, el cos d'aquestes reformes no són un avenç en pro d'una legislació valenta a favor de la justícia social, que posi límits al poder empresarial, i ens faci tornar a una economia més equitativa, que recuperi els drets i els serveis públics que tan bé han arribat a funcionar anys enrere.

I per tancar el cercle, aquesta reforma també dona un greu cop a la capacitat de negociació de les plantilles, col·locant el conveni sectorial o territorial com a principal referència, per sobre dels convenis d'empresa, deixant només en mans dels grans sindicats la negociació de les condicions salarials, i deixant de banda les altres possibles representacions sindicals alternatives o la unió puntual de les treballadores.

Aquesta és una breu recopilació de greuges que ens afectaran a totes i tots, més aviat o més tard, de forma directa o indirecte, però en qualsevol cas, cal que ens espolsem les teranyines i aixequem el cap i veiem que allò de Matrix i la píndola vermella tocaria afrontar-ho ja.

FERRAN MARGINEDA és vocal de la CUP-PC a la junta de veïns de Valldoreix