Sobre el model Sant Cugat

Carles Brugarolas

Publicat: el 20/set/21
Opinió| Columnes

Les ciutats compactes van ser producte inicialment i des de segles enrere de simples criteris de mercat: el propietari d'un sòl el rendibilitzava molt més si a sobre s'hi construeixen 10 plantes i 40 habitatges que si es fa un sòl de dues plantes. Més recentment, les darreres dècades, donat que la mobilitat privada és un factor de contaminació, consum d'espai en detriment de les persones i afectació al medi, 'el sistema' ha propiciat la compactació de les ciutats per reduir l'ús del vehicle privat i el consum de sòl. S'ha hiperconcentrat la població construint edificis més alts, enganxats els uns als altres sense espais de descompressió i generant, col·lateralment, innombrables costos i afectacions a la qualitat de vida de les persones.

Encara més recentment emergeix la qüestió energètica. Les ciutats compactes fan impossible l'autoabastiment i/o la producció en proximitat donat que no ofereixen prou potència solar, geotèrmica o eòlica per centre de consum. Això obliga a implantar els grans aerogeneradors i horts solars lluny de la demanda i externalitzen els impactes negatius amb la conseqüent i lògica queixa dels afectats.

Aquest és el model de l'AMB, de Barcelona Regional, del PSC, dels comuns. Tot basat en criteris que no segueix pràcticament ningú a l'Europa avançada, antiquats, i de conseqüències molt severes per a la llibertat, la mobilitat, el benestar, l'accés a l'habitatge i les oportunitats que, en definitiva, mereixem totes i cadascuna de les persones amb què convivim. L'entorn metropolità és dels més densos d'Europa i conviu a escassa distància amb nombroses comarques que pateixen riscos molt intensos de present i de futur derivats de la desertització. No és casualitat que les grans bosses de pobresa i exclusió del país es concentrin a l'entorn metropolità ni que la demanda d'habitatge estigui concentrada en un perímetre petitíssim a l'entorn de Barcelona, amb el conseqüent i evident encariment.

I tot plegat té un gran i primer responsable polític, el PSC, que 1) ha regit i imposat les estratègies urbanes metropolitanes tan negatives els darrers 40 anys, i 2) és corresponsable del dèficit fiscal i l'ofec a les infraestructures que imposa l'Estat del seu PSOE (i el PP quan toca, ara amb suport Podemos i els Comuns!) que impedeix l'eixamplament territorial i agreuja encara més la situació.

Ara, aquest és també el model que impulsa ara el govern tripartit de Sant Cugat. Promou iniciatives com Ragull Centre i ves a saber quantes més semblants, i una 'Nova Centralitat Metropolitana' entorn l'Hospital General. Creuen, sembla, que compactant la ciutat contaminarem menys i que augmentant el parc d'habitatge contindran l'alça dels preus, quan és evident que Sant Cugat és més car simplement perquè és més valorat que la resta, perquè ofereix millor qualitat de vida, més seguretat i oportunitats educatives, culturals i professionals i gaudeix d'un equilibri d'usos entre residencial, empresarial i natural clarament diferencial. Això és així perquè no ens hem aplanat a les inèrcies metropolitanes i des de 1987 i l'alcaldia de Joan Aymerich hem desenvolupat el nostre propi model. Si Sant Cugat atreu molta més demanda, el problema no és Sant Cugat, el problema és que les ciutats veïnes, governades sovint pel PSC, no ho han fet ni de lluny igual de bé!

Tot això, sense anunci previ ni constància als programes electorals (quants habitants hem de ser per abaratir el preu del sòl i equiparar-lo al de les ciutats veïnes? 200.000? 300.000? Per què no ho varen dir abans de les eleccions de 2019?) i malbaratant el sobreesforç econòmic de milers de famílies que han cregut que defensaven millor el futur dels seus optant per Sant Cugat en lloc d'altres ciutats de l'entorn, més barates. I encara més, posant en risc la solidesa del patrimoni de desenes de milers de famílies santcugatenques de tots els estrats socials que tenen el seu habitatge entre els seus principals actius. Empobrint-nos, vaja.

Està molt clar que la lluita contra el canvi climàtic ha d'impregnar totes les estratègies i que l'espai públic ha de ser per al gaudi i la socialització de les persones, no per als vehicles. Està també molt clar que l'accés a l'habitatge ha de formar part troncal dels programes municipals. Per afrontar aquests grans reptes de ciutat hi ha moltes estratègies a emprendre. Els darrers temps el tripartit municipal ha optat per dificultar la mobilitat generant congestió (i més contaminació) i per densificar la ciutat i elevar l'oferta i el nombre d'habitants fins ves a saber quant.

Amb tota seguretat, aquest no és el camí. La realitat metropolitana que ens envolta ens ho demostra aclaparadorament. I no és en absolut el model pel qual opta la ciutadania.

Les ciutats òptimes del futur s'assemblen més a Sant Cugat que a les de l'entorn metropolità. Ciutats mitjanes i equilibrades on és possible i sostenible viure a escala humana, limitant tant els costos de congestió com els d'excessiva dispersió. Ciutats que impulsen la seva gent, amb futur, amb potencial de sostenibilitat social i ambiental per les que hem apostat la immensa majoria de la ciutadania, sovint amb grans esforços personals i familiars. Un model, per tant, que hauríem de defensar, junts, per Sant Cugat.

CARLES BRUGAROLAS és regidor de Junts per Sant Cugat