Seixanta-sis dies

Sandra Casat

Publicat: el 11/gen/21
Opinió| Columnes

Han passat seixanta-sis dies de curs. Avui comencem el seixanta-setè. Vam començar després de passar un trimestre tancades a casa i fent classe online sense cap queixa dels infants i joves que entenien que havien de col·laborar amb les mesures que es proposaven per controlar la pandèmia.

Finalment al setembre vam començar l’escola i els instituts amb presencialitat; els vam dir que portarien mascareta quinze dies i després, en funció de com anés la cosa, es valoraria què passava.

Van passar els quinze dies i ningú es va dirigir a la població d’infants i joves per explicar-los perquè havien de seguir amb la mascareta tot el dia posada, tot i així ho van seguir fent sense queixar-se.

Han deixat de trobar-se amb els seus amics i amigues al pati perquè s’ha de cuidar el grup bombolla i ho han fet, de nou, sense queixar-se, no paren de rentar-se les mans i ventilen l’aula tot el dia...

I tot això per què? Perquè l’alumnat i les professionals de l’educació sabem que l’escola és essencial; i quan dic l’escola també em refereixo a altres espais de relació entre iguals com l’institut, els tallers ocupacionals, l’esplai, l’equip d’handbol, la coral, el casal, les activitats extraescolars...

L’ésser humà és un ésser social i sembla que la salut mental de moltes persones (sobretot les que no tenen veu) està sent, de nou, oblidada i crec que ara que comencem a tenir els mitjans per testar a qui calgui, hem de vetllar perquè les persones que més s’han contingut aquests dies puguin recuperar els espais socials tan necessaris per al seu desenvolupament.

El passat 30 de desembre llegíem com un experiment a la sala Apolo concloïa que és possible fer activitats socials i que són segures si es repeteixen les condicions.

Els infants avui tornen a l’escola o a l’institut, però què passa amb l’alumnat universitari i de batxillerat?

Fa massa dies que estan tancats a casa durant hores davant d’una pantalla i són persones que estan en l’etapa de la vida on la socialització és essencial; realment no hi ha cap manera de poder recuperar de mica en mica la presencialitat a les aules?

I els joves encara poden sortir a la tarda i trobar-se amb algun amic o amiga, però què passa amb les persones amb discapacitat intel·lectual que no poden sortir de les residències per por als contagis i brots a les llars?

O la gent gran que fa mesos que no abraça a la seva família?

Crec que l’aparició de la vacuna i la possibilitat de testar massivament a la ciutadania l’hem d’aprofitar per recuperar els espais de socialització d’aquelles persones que han quedat més aïllades arran d’aqueta pandèmia. Som-hi!

SANDRA CASAT és regidora de Junts per Sant Cugat