El discurs de l'ANC i el rebuig de l'alcaldessa

Víctor Alexandre

Publicat: el 6/nov/20
Opinió| Columnes

El 28 d'octubre passat, a Sant Cugat, es fa ver una concentració davant l'Ajuntament com a acte de rebuig a l'operatiu desplegat per l'Estat espanyol, a través de la Guàrdia Civil, contra empresaris independentistes amb detencions sense ordre judicial i amb escorcolls domiciliaris sense cap fonamentació jurídica.

Conseqüentment, la delegació local de l'ANC va blasmar aquest atac als drets fonamentals, en el seu discurs, i va denunciar el caràcter antidemocràtic, i per tant dictatorial, de l'Estat espanyol, amb una praxi que fa anys que dura i que en aquests moments afecta tres mil persones innocents, que es veuen perseguides pel seu independentisme i per la seva radicalitat democràtica.

L'alcaldessa de Sant Cugat, Mireia Ingla, va abandonar l'acte disconforme amb el discurs, en considerar que era 'molt desafortunat'. Jo, personalment, estic d'acord que és una exageració comparar l'Estat espanyol actual amb els règims de dictadors sanguinaris com Pinochet o Pol Pot. Sortosament, no és el cas. No caldria sinó! Però és un error creure que per poder qualificar de dictatorial un Estat calgui que la sang corri pels carrers. Hi ha estats d'aparença democràtica que persegueixen i empresonen la dissidència. Són estats que, com fa Espanya, utilitzen totes les institucions i tots els organismes oficials per criminalitzar la desafecció al règim. I d'això, se'n diu dictadura, que ve de dictat.

Un Estat dictatorial dicta quin ha de ser el pensament oficial i com han de pensar les persones. I tot aquell que no s'hi sotmet és perseguit, multat, inhabilitat, apallissat o empresonat. Aquest és el cas de milers de catalans a mans de l'Estat espanyol. L'Estat espanyol és un Estat que viola els drets humans sense cap mena d'escrúpol perquè està convençut que la 'Unidad de España' està per damunt dels drets humans. Tot s'hi val en nom d'aquest fanatisme religiós. L'excomissari Villarejo, referint-se a les clavegueres de l'Estat, ho ha resumit clarament: "Con la madre y con la patria, con razón o sin ella, hay que estar a su lado".

Sobta, arribats aquí, que l'alcaldessa santcugatenca, que té companys de partit a qui l'Estat espanyol ha destrossat la vida, i encara en destrossarà més, de vides, agafés el rave per les fulles per desqualificar la totalitat del discurs del portaveu de l'ANC. Jo, com ella, no penso tampoc que el règim espanyol actual sigui el de Pinochet o el de Pol Pot, entre poc i massa la mesura passa. Però no per això m'escandalitzo. No m'escandalitzen les opinions, -tot discurs és sempre una opinió, vingui de qui vingui-, m'escandalitzen els fets que violen els drets humans, encara que no siguin sanguinaris com els de Pinochet o Pol Pot. M'escandalitza, per exemple, l'Estat que criminalitza la dissidència, que espia els ciutadans, que els sotmet a escoltes telefòniques, que viola i escorcolla domicilis, que deté i empresona persones innocents, que condemna a cent anys de presó governs desafectes democràticament escollits o activistes pacífics com Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que obliga a l'exili a presidents, parlamentaris, artistes..., que fabrica proves falses contra aquells que no li són grats, que persegueix les entitats culturals que no són del seu gust, que es burla de la justícia internacional, que té tribunals franquistes que són una màquina de persecució contra l'independentisme al qual titlla de terrorisme. Això, com a demòcrata, m'escandalitza. M'escandalitza viure en un Estat policial com l'Estat espanyol, perquè tota aquesta praxi és precisament la praxi de les dictadures. L'Estat que fa tot això podrà ser moltes coses, però mai un Estat democràtic. Mai!

Entenc, per tant, que demòcrates indignats davant de tanta malignitat facin discursos abrandats amb algunes dissonàncies, atès que allò que, amb més o menys encert, estan defensant són els dret humans, i allò que estan denunciant és la violació d'aquests drets. La indignació ja ho té això: neix dels sentiments, eleva el to dels discursos i fa dir alguna inconveniència; som humans, ja ho sabem. Però sempre m'estimaré més la indignació davant la injustícia, que la indolència o la sang d'orxata davant la tirania. Totes les revolucions són fruit de la indignació, no hi ha cap poder dictatorial que hagi caigut sense la indignació de les seves víctimes. La indignació no és mai políticament correcta, altrament no és indignació, és un joc de saló.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista