La gran gent gran nostra

Núria Gibert

Publicat: el 25/set/20
Opinió| Columnes

L'U d'Octubre, a banda de ser un dia en la memòria recent i col·lectiva d'aquest país, també se celebra de forma internacional el dia de la Gent Gran. Enguany no es podran fer els habituals actes de celebració i reivindicació que l'Ajuntament i diversos col·lectius de gent major organitzaven cada any. Aquest 2020 que pels motius que tots coneixem ens està deixant moltes coses al pap, segurament és un dels anys que més falta fa parlar de i amb la gent gran. I subratllo amb la gent gran, perquè crec que és imprescindible com en qualsevol acció comuna que es faci , especialment en les polítiques públiques, que els protagonistes d'aquestes hi tinguin veu pròpia. Cal allunyar els paternalismes i les intrusions amb què s'ha parlat de les necessitats d'un col·lectiu tant nombrós per a cedir la paraula als seus protagonistes, i conjuntament confeccionar les millors polítiques de resposta a necessitats i albirs.

Enguany que no podrem retrobar-nos, no volem deixar de remarcar que malgrat les circumstàncies som aquí els uns pels altres, en una relació que ens fa comunitat, que ens fa espècie. El sistema econòmic en el que vivim tendeix a isolar-nos, a atomitzar-nos, a fer-nos competir, però si alguna cosa hem après és que ens necessitem els uns als altres. Una evidència que s’ha mostrat tan gran i incontestable com un monestir romànic enmig de la plaça. Una relació d’interdependència sofisticada però fràgil. La gent que no es pot moure necessita un bon transport públic, el transport públic necessita un Ajuntament que el planifiqui i uns veïns que el paguin, la cuidadora necessita que els seus drets laborals siguin reconeguts i la persona cuidada necessita cures i cuidadors. Els néts necessiten els avis i necessitem els saber de les nostres mares. Els pares necessitem un sistema laboral sensible amb la conciliació i polítiques de conciliació que posin al centre la vida. Ens necessitem i ens cuidem. No ens podem permetre societats on els individus no productius emmudeixin i quedin invisibilitzats de tota l’esfera pública, perquè aquestes són societats pobres que conreen el monocultiu social. I no ens podem permetre administracions que retallin i menystinguin el sistema públic de cures. Aquesta ha estat i és una de les altres evidències que ha vingut per a quedar-se.

Aquelles persones que porten dècades de vida, molts dels quals han viscut una dictadura, no pocs una guerra, que han treballat per a reconstruir un país i que ara descansen merescudament, no poden veure com la societat els gira l’esquena dissimuladament. Cal inversió, cal reconeixement de la tasca de cures, cal innovació social en residències, centres de dia, ajut a domicili, cal preservar l’autonomia i els drets tant com es pugui i aquí entrem les administracions. Perquè a banda de dir que ens estimem, que els estimem, cal demostrar-ho.

El 2020 i el 2021 seran un punt d’inflexió en polítiques municipals per a gent major; creació del Consell de la Gent Gran, inversió per adequar els Casals de Gent Gran, projecció de la segona Residència Pública, programes socials per a combatre la vulnerabilitat i l’isolament, com el projecte Radars, el projecte Àpats a domicili, l’ampliació del SAD, Pla Estratègic de Gent gran i més. Una aposta clara i tangible per a fer dels drets una veritat accessible i inqüestionable.

I, a banda, l’inestimable ajuda i cooperació amb totes aquelles entitats i col·lectius que des de la vellesa treballen per un envelliment actiu, proactiu i digne. Feliç dia de la gent gran i som-hi per a construir tot allò que manca.

Però més enllà de dir, cal fer.