Un altre comerç emblemàtic que plega

Víctor Alexandre

Publicat: el 18/gen/19
Opinió| Columnes

El dia 10 de gener passat, en assabentar-me per Cugat.cat del tancament de la ferreteria SufePont de Sant Cugat, amb entrada pel carrer de Francesc Moragas i també pel carrer de Girona, he tingut un disgust. És el mateix disgust que em provoca el tancament de comerços emblemàtics i de proximitat que, en forma de degoteig imparable, s’està produint a la nostra ciutat. M’he posat en contacte amb SufePont i m’han informat que el tancament es produirà entre final de gener i mitjan de febrer.

És obvi que darrere de tot tancament hi ha sempre una problemàtica específica que el provoca, ja sigui una jubilació, perquè no hi ha cap membre de la família propietària que vulgui continuar el negoci, o un dèficit econòmic que en fa inviable el manteniment. Tinc ben present, per citar-ne només alguns, el tancament d’establiments com la botiga de roba infantil Margarita, del carrer Xerric, oberta el 1986; o la botiga de roba femenina Campmany, del carrer Valldoreix, oberta el 1948; o Cal Tubau, del carrer de la Torre, obert el 1949; o el Celler Santa Maria, del carrer del mateix nom, obert també el 1949; o La Fabriqueta, del carrer Santa Maria, que va tancar el 2018 després d’un segle d’història.

És obvi que quan hi ha imponderables i no queda més remei que abaixar la persiana, no s’hi pot fer res, llevat de lamentar-ho. Però encara sap més greu comprovar com en la immensa majoria dels casos, aquests establiments històrics, en morir, són ocupats per comerços sense carisma, que creuen provincianament que posar el nom i quatre rètols en anglès fa ‘modern’, o per franquícies uniformades que fan indestriable la seu de Sant Cugat de la de Bristol, Düsseldorf, Innsbruck o Besançon.

En el cas de SufePont, obert el 1984, sembla que la causa del tancament ha estat una fallida econòmica que fa inviable la continuïtat i el manteniment de les onze persones que hi treballaven, cosa que sobta, perquè era un dels establiments de Sant Cugat que obligava a fer cua, de tanta clientela com tenia. És trist, això. Sembla que som cada cop més a prop del dia en què, per comprar una bombeta, ens caldrà agafar el cotxe, fer uns quilòmetres, gastar benzina, i entrar en un hipermercat dins del qual, ‘per aprofitar el desplaçament’, acabarem adquirint un munt de coses que no havíem previst adquirir. D’això, hi ha qui en diu globalització. Jo, si se’m permet, en dic ‘estupidització’. Pretenen fer-nos creure que la modernitat es basa en el consum; és a dir, que com més consumeixes més modern ets. Deu ser per això que, en nom del progrés, estem consumint els recursos planetaris. Però no cal patir, perquè, arribat el moment, els entusiastes de la modernitat globalitzada ens diran que agafem la nostra aeronau i ens desplacem a un altre planeta on podrem començar de cap i de nou.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista