Jaume Pla, un home de sort, molta sort

Víctor Alexandre

Publicat: el 1/jun/18
Opinió| Columnes

Ara fa uns dies, concretament el 21 de maig, el meu gran amic Jaume Pla va fer 90 anys. Ell, és clar, no és l'únic norantí de Catalunya, atès que de persones que han arribat a la vellesa n'hi ha moltes; però no totes hi arriben com hi ha arribat ell, amb plenitud de facultats i amb un cabal d'energia tan immens. En Jaume, per tant, no ha arribat únicament a norantí, sinó que hi ha arribat bé, meravellosament bé.

La imatge que molta canalla té d'algú de 90 anys és la d'un home o una dona asseguts en un banc del carrer mirant qui passa o al sofà de casa davant del televisor tot el dia. En Jaume és l'antítesi d'això, i no ho és només pel fet de gaudir de bona salut; ho és també per la seva manera de ser, per la seva personalitat, per les ganes boges de viure que té.

El meu amic Jaume no és pas un home que es lleva cada matí pensant com podria omplir el dia. I ara! Ell, quan es lleva, ja té planificat de fa temps tot el que farà cada hora, on anirà, amb qui es veurà, de què parlarà, què li dirà... La feina és retenir en Jaume a casa, perquè és argent viu i no para quiet. La seva agenda bull. Va al cinema, al teatre, a concerts, a conferències, a presentacions, a actes públics, a actes polítics, a concentracions reivindicatives... Va a tot arreu. I, a més, ho compagina tot amb una altra de les seves activitats més frenètiques, que és anar a enterraments. Això el té enfeinadíssim, perquè, com que els de la seva generació els enterra a tots, no hi ha setmana que no tingui un enterrament.

En Jaume, diguem-ho clar, és la viva imatge de la sort: sort amb la Laura, la dona de la seva vida; sort amb els fills i els néts, sort amb els amics; sort amb la salut; sort amb el benestar material; sort amb l'acollida del públic als escenaris on ha treballat... Sort, molta sort. I tot això amanit amb la seva tradicional coqueteria. En té tanta, de coqueteria, en Jaume, que en comptes de treure's anys, com fa molta gent, se'n posa. Quan en tenia 88 deia que en tenia 89, quan en tenia 89 deia que en tenia 90, i ara, ja ho veureu, no trigarà gaire a dir que en té 91. I per què ho fa, això, en Jaume? Doncs ho fa perquè tothom li digui: 'Ooohhh! Noranta anys té? Si no ho sembla pas! Renoi, que bé que els porta!'

Per això, deixeu-me que m'adreci a ell des d'aquí: Jaume, tens 90 anys, no pas 91. Els 91 no els faràs fins el 21 de maig de 2019. Si algú, en tot aquest temps, et pregunta quants anys tens, fes el favor de dir 90, no 91. Gaudeix dels 90. Gaudeix-los, assaboreix-los, perquè no tornaràs a tenir-los mai més. Saps per què t'ho dic? T'ho dic perquè, per bé que tots ens hem de morir algun dia, jo no vull que et moris. Vull seguir gaudint de la teva companyia, vull seguir discutint amb tu com discutim sovint, vull seguir veient-te, vull seguir compartint amb tu dies de teatre, tertúlies, dinars, sopars, sobretaules eternes... T'ho dic perquè ets el meu amic, perquè t'estimo, i perquè no vull que et facis gran. Així és que, si us plau, deixa de posar-te anys falsos al damunt, punyeta, que em poses nerviós!

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista