Lliçons de democràcia

Aldo Ciprian

Publicat: el 8/feb/17
Opinió| Columnes

Sembla mentida que, a hores d'ara, s'hagin d'explicar certs conceptes a polítics que porten tota la seva vida laboral sota el ventall d'un salari públic. Haurien de fer un petit esforç per visitar aquelles biblioteques que, com grans projectes arquitectònics del segle passat, s'afanyen a inaugurar.

Es pressuposa que, a més, són tots fills de la democràcia o dels últims sospirs de la dictadura franquista i, per tant, descendents de la transició i votants i càrrecs electes de qualsevol de les eleccions democràtiques que s'han succeït en els últims 40 anys. Per això, entendre què és el terme democràcia, és una de les pedres angulars que qualsevol polític hauria de ser capaç d'explicar en una classe de primària.

Farem un exemple senzill perquè ho entenguin d'una vegada. Suposem que els veïns del meu edifici, vista la poca voluntat de l'Ajuntament de posar remei a l'escàs manteniment de les voreres que limiten amb el nostre condomini, decidim no pagar l'IBI municipal i recaptar aquests diners per contractar nosaltres mateixos un servei de manteniment que condicioni les voreres i que eviti les contínues caigudes i lesions de la gent gran a l'asfalt.

Per això organitzem un referèndum i fem votar a tots els veïns propietaris la solució proposada i, a més, proposem un piscolabis amb el romanent de la reparació perquè el gaudeixi tota la comunitat: podran votar els majors de 16 anys i fins i tot els ocupes del tercer (no sigui que se sentin discriminats) encara que cap d'ells no pagui l'IBI. Crec que no tindria cap problema a convèncer tota la meva comunitat dels beneficis de la moció si no fos perquè... hi ha la llei!

Sí, senyors i senyores, la llei és precisament el marc que defineix el radi d'actuació, els límits d'acció de qualsevol ens privat i, sobretot, públic. És més, nosaltres, els càrrecs electes, som els primers que ens hem de sotmetre a aquestes lleis i no a l'inrevés.

Les majories relatives, com per exemple 21 regidors a l'Ajuntament de Sant Cugat, no els dóna cap autoritat per, en nom de la democràcia, saltar-se la llei. Com a molt els permetrà subvencionar les seves associacions i mitjans afins amb els diners dels impostos o licitar obres a empreses amigues.

No hi ha llei sense democràcia ni democràcia sense llei. És l'ABC.

I, precisament, una de les eines de la democràcia és canviar les lleis, amb majories. Però no les que convenen o vénen de gust a qualsevol moment a clans o sectes, sinó les majories del Parlament on és competència aquesta decisió.

Seré més concret. Si volen canviar la bandera de tots els catalans, tal com figura en l'article 8 de l'Estatut de Catalunya, reuneixin la majoria de suports al Parlament de Catalunya (2/3 de l'hemicicle) i canviïn-la per la que els vingui de gust. Ah, que aquí no tenen majoria?

Bé, és el que té la democràcia: no està pensada per al benefici d'uns pocs. El que vostès proposen és una altra cosa. Però com que no vull confondre'ls amb més conceptes de base, ho deixaré per a un altre article.

I parafrasejant la nostra alcaldessa i el seu avellutat discurs en els plenaris municipals: ho diré en el seu idioma, perquè m'entenga.

ALDO CIPRIAN és portaveu de C's