Ja som unes quantes menys

Roser Casamitjana

Publicat: el 23/des/16
Opinió| Columnes

Aquest desembre està essent molt tràgic pel que fa a la violència masclista. Ja portem set dones menys, set dones assassinades per les seves parelles o exparelles.

L'últim cas, el de Victoria Bertrán, de 57 anys, ha generat un gran rebombori mediàtic a Catalunya i ha soterrat el fet que hi ha hagut sis víctimes més en pocs dies. Una vegada més, es tracta d'un assassinat brutal però aquesta vegada, en ser l'assassí conegut, els mitjans de comunicació s'han bolcat a buscar una explicació del perquè d'aquest assassinat. Doncs no n'hi ha, ni amb aquest ni amb cap altre assassinat per violència masclista. I és del tot inconcebible que es busqui entendre i empatitzar amb l'assassí. Com si el fet que la Victoria Bertrán el volgués deixar ens apropés una mica més a aquest assassí. O com si el retrat psicològic que se n'ha fet els últims dies també el necessitéssim per entendre una cosa que no es pot entendre. Ara es veu que aquest home era violent també amb els seus companys de professió; però, oh casualitat!, va assassinar la seva parella i no cap periodista.

I això passa sempre. Quan els assassins són coneguts, professionals de prestigi o tenen un nivell adquisitiu elevat, ens expliquen la vida i miracles de l'assassí però poques coses de la víctima. Deu ser que no té gaire importància.

Aquest diumenge vam poder veure què hi ha darrere de tot això en una entrevista que va fer Jordi Évole a quatre dones ben diferents: una dona de fer feines, una científica directora d'un centre d'investigació, una directiva d'una empresa important i una periodista. Cap d'elles era conscient que era feminista, però estaven completament d'acord en la invisibilitat de la dona, en les diferències que en fa la societat i en l'esforç que a dia d'avui encara cal fer per no veure's rebaixades i anul·lades per una societat patriarcal. Cadascuna des de la seva experiència va explicar la precarietat que patia com a dona: salaris de misèria per jornades de treball interminables; sentir-se a dir que el seu currículum és molt bo, però que ja està casada i no deu necessitar els diners així que se li dóna el lloc a l'home i una pila d'observacions que no per quotidianes eren menys feridores. I totes coincidien que per la mateixa feina, el seu sou era més baix, que calia demostrar que poden assumir el seu treball, que el faran bé, que seran responsables i tot allò que sembla que en un home es doni per sabut però que les dones han de demostrar a tort i a dret.

Les violències masclistes són l'expressió més greu i devastadora de la cultura patriarcal. Un patriarcat que cal atacar en totes les seves formes, per inofensives que puguin semblar. Cal atacar les desigualtats i cal atacar un model de masculinitat que encara és valorat, per una part de la societat, com a superior. Aquesta cultura no només destrueix vides, sinó que també impedeix la plena ciutadania, la llibertat i el desenvolupament dels drets de les dones.

ROSER CASAMITJANA és portaveu d'ICV-EUiA