Història i futur

Pere Casajoana

Publicat: el 3/oct/16
Opinió| Columnes

Dissabte passat, el meu pare i jo vam assistir a la trobada de diferents generacions d'exalumnes per a celebrar el 90è aniversari de què fou l'Institut Tècnic Eulàlia de Barcelona. Avui dia l'edifici forma part de la Fundació Collserola i s'anomena Frederic Mistral- Tècnic Eulàlia, que és on fan els estudis de Batxillerat els nois i noies de l'Escola Avenç de la nostra ciutat.

Aquesta introducció treu cap per a dos motius concrets. El primer d'ells té a veure amb la nostra història recent. El 'tècnic' va ser durant la postguerra la primera i durant anys, l'única institució pedagògica de Barcelona on s'ensenyava el català i hi havia una composició mixta a les classes (òbviament les dues d'una manera clandestina), entroncant amb la tradició d'avantguarda educativa d'aquest país anterior a la Segona República del sistema Montessori. Aquestes dues circumstàncies a la nostra escola, als anys on la paraula 'por' s'escrivia amb majúscules, la convertia en custodi de la nostra llengua i iniciava juntament amb altres petites grans iniciatives, una tímida reacció per a recuperar la cultura catalana. Fet inherent amb unes aspiracions democràtiques que encara tardarien uns anys a venir. Aquestes iniciatives s'articulaven entorn de l'aixopluc que van donar algunes parròquies d'aquest país a les primeres reivindicacions culturals i democràtiques, incloses les sindicalistes que fugien de les fàbriques.

Ara que alguns tenen tendència a reescriure, a deformar o fins i tot trivialitzar la història a la seva conveniència, és de justícia recordar-ho i dedicar agraïments eterns a totes aquelles persones i institucions que posaren la primera pedra: les institucions pedagògiques com el 'tècnic' i d'altres de semblants preservaren i ensenyaren el català quan sí que realment ens partien la cara per fer-ho. Foren a més la llavor del nostre sistema educatiu, pal de paller de la cohesió i convivència catalana actuals, malgrat que alguns els desagradi.

La segona reflexió entorn del paràgraf inicial té a veure amb l'apologia que s'està fent avui dia de conceptes com 'col·laboració publico-privada' i l'estratègia dogmàtica de separar allò que és públic del que és privat, visions que només són explicables des de prismes d'estètica política. L'educació concertada és un bon exemple per il·lustrar-ho. Us imagineu com col·lapsaria el sistema públic si hagués d'absorbir tota la quitxalla i joves que estudia en centres concertats? Ara que està tan de moda conceptes com 'autonomia dels centres educatius', 'programes escolars propis' o 'Nova Escola 21' que emanen de les maneres de fer de l'escola concertada (laica i religiosa) i que confiem ens treguin de ser els últims de la classe dels índexs de Pisa. Seríem així capaços d'assolir la nostra Ítaca pedagògica que és Finlàndia?

Tots aquests reptes que van més enllà de la visió quadriennal que impera actualment als estaments polítics seran més ardus d'assolir només des del vessant públic. Vet aquí la bondat dels punts de trobada entre allò que és públic i el que és privat. Penso que a vegades es confonen els conceptes d'igualtat per a uniformitat. El que és aplicable a l'educació o és amb matisos i variacions terminològiques a la sanitat, i ho és també a l'Hospital General de Catalunya i la seva propera pèrdua de la concertació.

Així dues qüestions d'actualitat que se'm plantegen arran d'una efemèride: Una sobre el passat més proper. De com l'hem de llegir sense distorsionar-lo, pel record i homenatge dels nostres avantpassats. I l'altra sobre el futur, que com a tal és incert i com l'hem d'escriure pel bé dels nostres fills. El que sí que és segur és que l'educació ens deslliurarà d'estigmes i de dogmes populistes, dels històrics i dels futurs.

PERE CASAJOANA és membre del PDC