Finestres obertes

Blai Blanquer

Publicat: el 2/set/16
Opinió| Columnes

La placeta lluïa guarniments que l'aire movia i feia voleiar. Per les finestres obertes les coloraines prenien possessió del veïnat: era Festa Major. Aquestes jornades es configuren amb la il·lusió de ser 'la festa de tots', com si tots fóssim tallats pel patró dels organitzadors. Com que les coses no són exactament així, torno a la placeta. Pujo a la casa on m'han demanat.

Per la finestra, efectivament penetra la llum suau i enjogassada de les banderoles. La cambra il·luminada d'aquesta tendra faisó, és la d'uns esposos. La decoren bells records que en aquesta hora prenen un significat flamejant: La mare s'està acabant com una espelma. El silenci s'ha apoderat d'ella. L'espòs i tota la família bescanvien les paraules pels records que fan empassar les llàgrimes de la impotència.

En un moment de feblesa, s'escapa una queixa: 'Quina festa major!' Quan ve la nit, una vida s'acaba i els joves que la comencen, omplen la plaça saltironant al conjur dels altaveus. Mal aniríem si ells no fessin festa per la joia de viure! Però, Déu nos en guard si de bona fe pensessin que tot és festa! La vida s'ha de conèixer sencera, tal com és. Les finestres s'han d'obrir del tot. No fos cas que la realitat ens sorprengués desequipats.