De rècord en rècord fins a la precarietat final

Ignasi Bea

Publicat: el 26/gen/16
Opinió| Columnes

Fa ja força mesos que, de manera periòdica, llegim als mitjans locals notícies positives sobre les xifres d'ocupació a la ciutat. Cada cop que apareix una noticia que parla de 'rècord històric' o 'xifra sense precedents' pensem que ja hem tocat sostre, però no, perquè al cap d'un temps tornarem a llegir una noticia expressada en termes similars. Fet que ens pot dur a plantejar la hipòtesi plausible que la notícia és sempre la mateixa i l'únic que canvia són les dades. Per posar números, a dia d'avui a Sant Cugat tenim 59.000 llocs de treball i un 8,8% d'atur, xifra-rècord-històric-sense-precedents molt allunyada de la mitjana catalana, 15,19%.

Una opció -força satisfactòria, cal reconèixer-ho- seria celebrar les dades asseguts al sofà amb un Martini amb vodka (agitat, mai remenat) tot esperant la següent xifra històrica, però això en cap cas amagaria les tristes dades que mai no ens expliquen mentre anem de rècord a rècord i tiro perquè em toca.

Mileuristes pringats
I és que la precarietat laboral s'ha cronificat de manera alarmant, com també s'ha cronificat l'atur de determinats col·lectius que enfilen de manera decidida el camí de l'exclusió social. Fa una dècada ser mileurista era quelcom indesitjable, i a dia d'avui per gran part de la població suposa una utopia. Prop d'un 50% dels joves no té feina, i d'aquests la meitat no arriba a percebre el Salari Mínim Interprofessional (655 euros mensuals). Temporalitat (en l'àmbit juvenil arriba al 90%) i precarietat són el pa de cada dia, i en una ciutat com la nostra, on l'ocupació es troba eminentment al sector serveis, no en restem al marge. Potser hi ha menys atur, sí, però gran part de les feines són precàries, i aquest fet impossibilita tenir un projecte de vida, condiciona la salut i genera frustració. Feines precàries, vides precàries.

Noumarxats
Les dades de l'atur a Sant Cugat tampoc no parlen dels qui han hagut de marxar perquè no es podien permetre viure a la nostra opulent i immaculada ciutat, perquè entre altres coses, els preus dels pisos ja remunten (el preu mitjà del lloguer a Sant Cugat és de 836 euros, un 35% més que la mitjana catalana). Evidentment, si algú marxa no surt a les estadístiques com a dada negativa. És el que té el darwinisme social, els que no s'adapten el medi, desapareixen.

Podem felicitar-nos, mirar cap a una altra banda i seguir sent una ciutat on tothom està molt content d'haver-se conegut, però obviar què amaguen les dades no canviarà la crua realitat.

IGNASI BEA és regidor de la CUP-PC