Drets Humans i assetjament

Maria Dolors Renau

Publicat: el 23/gen/16
Opinió| Columnes

El suïcidi de l'Alan, com a resultat de la pressió i el rebuig rebut per part de companys i gent propera, ens escandalitza i corprèn. I posa de relleu una realitat contundent: que per molt i bé que s'hagi legislat per protegir tot esser humà, no n'hi ha prou. Les lleis protectores dels Drets Humans de tota persona són necessàries, insubstituïbles. Però no suficients.

Vegem: la conquesta dels Drets Humans ha recorregut i segueix recorrent un llarg camí que mai s'acaba. Així com canvia la nostra vida social, canvien les formes de discriminació i maltractament. Però alhora canvia també la nostra percepció col·lectiva de manera que nous moviments demanen i exigeixen el màxim respecte per les diferències humanes i la igualtat davant la llei i les possibilitats de realització personal. Mirant enrere, veiem com, des de la Il·lustració i des de les revolucions franceses i americanes, un corrent profund de pensament ha anat produint canvis importants en la concepció de qui és l'ésser humà, que ha passat de ser considerat un súbdit al servei de la divinitat, de la jerarquia eclesiàstica que la representava i la reialesa, que ho era per delegació divina, a ser considerat un ciutadà, un ésser ple de dignitat pel sol fet de ser humà.

I aquest corrent i les progressives mobilitzacions i lluites han anat prenent forma en normes col·lectives, en lleis que tradueixen els tres grans principi inspiradors de la modernitat: la igualtat, la llibertat i la fraternitat. La Declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU de l’any 1948 representa la pedra fonamental de la modernitat. Un llarg camí ple de lluites, entrebancs i víctimes ens ha permès arribar fins aquí. Mobilitzacions de tota mena han calgut per fer reconèixer legalment els drets de les dones (encara fràgils i vulnerables), els drets d’aquells que pateixen algun tipus de minusvàlua i els drets dels infants perquè fossin considerats persones i no éssers propietat dels pares... Anys de lluites han calgut perquè l'orientació sexual no fos un obstacle per trobar-se en igualtat de condicions en la vida social, laboral i personal... Cada moment històric ha tingut la seva lluita pels drets i ha hagut de vèncer forts obstacles ideològics i socials per evitar la marginació d’uns humans que han estat considerats 'diferents', és a dir, inferiors.

I és en aquest sentit que cal recordar el que succeïa fa amb prou feines vint i tants anys. Les grans modificacions sobre els drets civils (és a dir sobre allò que regula la vida quotidiana de les persones, les relacions entre elles, l'estructura de les famílies, la posició dels infants...) va fer un gran salt que ens va col·locar fins i tot més endavant que altres països europeus. A la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats, l'any 1985 es va plantejar per primer cop la necessitat d’acomodar la nostra legislació discriminatòria als principis de igualtat del Consell d’Europa respecte als homosexuals. El grup socialista recolzat per José M.Bandres, d'Euskadiko Ezquerra, va fer aprovar una proposició de llei en aquest sentit. Es va obrir així un camí que després es va completar amb les lleis de Drets Civils del primer mandat de Zapatero, junt amb moltes altres que anaven en la mateixa direcció. A Catalunya, que disposa de un codi civil propi, s’ha avançat en la mateixa direcció i es pot dir en aquests moments que les grans transformacions en matèria de drets civils estan conquerides sobre el paper

Però no ni ha prou. D’una banda, perquè van apareixent noves formes de discriminació que exigeixen noves propostes. I en segon lloc les noves formes de discriminació que es fan visibles a mesura que augmenta la llibertat siguin reals, aplicables i útils cal disposar de recursos econòmics, com és el cas de la Llei de la Dependència, de la violència contra les dones i la de la llei contra la homofòbia i la transfòbia. Calen recursos. Recursos per endegar polítiques preventives, educatives i protectores que ajudin a canviar el disc dur dels prejudicis ben presents, situats en els llocs mes secrets del cervell i el cor de la vida personal i col·lectiva. Cal entrenar a respectar la diversitat i la pluralitat.

El trist cas de l'Alan Montoliu, que va ser moralment perseguit fins a la mort, ens ensenya l'urgent necessitat d’enfortir i aplicar la llei disposant de tots els recursos necessaris perquè no quedi en paper mullat en front dels antics prejudicis que tendeixen a dividir i subdividir les persones en funció de les seves diferències. I no a respectar la seva essencial i innegociable dignitat humana que tants esforços ha costat reconèixer i socialment i políticament construir.

MARIA DOLORS RENAU és memebre del PSC i expresidenta de la Internacional Socialista de Dones