El cas de Marta Serrés

Victor Alexandre

Publicat: el 20/feb/15
Opinió| Columnes

Em sembla colpidor el cas de Marta Serrés. Marta Serrés és una santcugatenca de cinquanta-dos anys que pateix una malaltia que inclou fibromiàlgia, fatiga crònica i sensibilitat química múltiple i que li causa un dolor neuropàtic permanent i una fatiga que ella descriu com si cada pas fos una fita inassolible. Tanmateix, el problema més greu no és aquest.

El problema més greu, per estrany que sembli, és que la sanitat oficial no considera que això sigui cap malaltia. Cap ni una. Però, és clar, si patir un dolor crònic i una fatiga extrema, fins al punt de no poder caminar, no és cap malaltia, què ha de fer la persona que n’és víctima?

La sanitat oficial, malauradament, no es molesta a contestar aquesta pregunta, perquè, pel que es veu, només es pronuncia sobre allò que existeix, i com que aquesta malaltia no existeix, perquè no té nom i és percebuda com un invent d’un conjunt de persones amb vocació teatral que es dediquen a fer comèdia sense que ningú no els ho demani, doncs no hi ha resposta. Per això, el metge que va atendre Marta Serrés a l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques, amb un profundíssim coneixement del cos humà, li va denegar la incapacitació laboral. De res no va servir que altres metges haguessin certificat que no podia treballar. Per aquell metge funcionari, tot plegat era fruit de la imaginació de la senyora Serrés i, com si pensés que estava carregada de romanços o que s’havia begut l’enteniment, li va receptar psicofàrmacs. Carpeta tancada, bon dia tingui i... ‘el següent, si us plau!’

Però la senyora Serrés no es va donar per vençuda, es va buscar un advocat i, després d’un any d’espera, ha arribat la sentència que li dóna la raó. Encara no s’ho creu, però ha guanyat. Dic que no s’ho creu, perquè són moltíssimes les persones que, tot i patir el mateix mal, no només no se’n surten sinó que són acomiadades de la feina. La victòria de la senyora Serrés, per tant, és importantíssima, ja que estimularà molts malalts a persistir en defensa de la seva dignitat. Podria passar, això no obstant, que l’ICAM recorregués la sentència –hi ha funcionaris glacials que es posen medalles així–, però esperem que no sigui el cas.

Mentre escric aquestes línies, em vénen al cap els primers anys de la Sida. Recordo que era una malaltia satanitzada i que els qui la patien, a més de les conseqüències, eren estigmatitzats amb criteris morals. Va caldre que figures com Rock Hudson en fossin víctimes, perquè es produís una sensibilització internacional. Potser també caldrà que aparegui una estrella de Hollywood que faci pública aquesta malaltia sense nom que té la Marta Serrés i que inclou totes les coses que he dit. Si us plau, amics, lluitem contra la malaltia, no contra els qui la pateixen.


VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat