El nou capítol de l’espoliació

Victor Alexandre

Publicat: el 19/des/14
Opinió| Columnes

L'incompliment, per part del govern espanyol, de l'obligació de retornar a Catalunya tots els documents que van ser espoliats a boca de canó pel règim franquista és una prova de la immensa pèrdua de temps i d'energia que suposa intentar establir pactes de naturalesa política amb aquell Estat. No sols els incompleixen tots sistemàticament, sinó que se'n burlen.

Fa pocs dies n’hem tingut una mostra a Sant Cugat en comprovar que de les tres-centes caixes de documents que l’Arxiu Nacional de Catalunya havia de rebre, només n’han arribat dues-centes trenta-vuit. La resta, s’han quedat a Espanya. Hi haurà qui, en llegir això, em vulgui replicar que Catalunya 'és Espanya' i que, per tant, els documents no són a l’estranger. En aquest cas, la meva resposta és: aleshores, si Catalunya és Espanya, per què aquesta última es mostra tan rebeca a retornar els arxius a la primera? Si Catalunya és Espanya, per què viu la restitució dels arxius als seus propietaris catalans com si li arranquessin un queixal? Que potser els arxius no continuen a Espanya, si són a Catalunya?

Una prova de fins a quin punt Espanya és conscient que Catalunya és una altra nació, per més que ara sigui una nació captiva, ens la donen les adquisicions d’art que fa l’Estat. La immensa majoria d’obres pictòriques que adquireix amb diners públics –diners dels catalans, per tant– es queda invariablement a Madrid. I és que, des del seu punt de vista, adquirir obres per enriquir els museus catalans seria el mateix que si fossin destinades a enriquir els museus francesos, portuguesos o holandesos.

Hi ha una altra prova d’aquesta realitat. La trobem en la decisió espanyola de rapinyar de nou tots aquells documents retornats a Catalunya els titulars dels quals hagin mort. És a dir, que els documents catalans només poden romandre a Catalunya si els seus propietaris són vius. Altrament, han de retornar a terres espanyoles. Per entendre’ns: allò que va ser generat a Catalunya no pot ser propietat de les institucions catalanes, perquè l’espoliador considera que, en cas de defunció de la víctima, el botí és seu. I s’ho deu ben bé creure, això, ja que si no té escrúpols a quedar-se els documents espoliats als catalans vius, què no farà amb els documents espoliats als catalans morts.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat