No només és la crisi, companys!

Roser Casamitjana

Publicat: el 4/des/14
Opinió| Columnes

Dijous passat vam assistir a una xerrada sobre sanitat organitzada per l'Assemblea de Drets Socials de Sant Cugat (ADS). El seu títol era 'Els efectes de la crisi en la salut de les persones' i la seva ponent la doctora Maria José Fernández de Sanmamed, especialista en medicina familiar i comunitària, professora en investigació qualitativa, persona compromesa amb el moviment social i activista de diversos col·lectius en defensa de la sanitat pública.

És difícil transmetre aquí tot el que ens va explicar d’una manera senzilla i entenedora, però m’agradaria destacar algunes idees. Una d’elles és la importància que tenen els condicionants socials sobre la salut de les persones, fins al punt que aquests trets són més importants que els trets genètics i, fins i tot, que els mateixos serveis sanitaris. Dit d’una altra manera, que per la salut resulta més important el codi postal que el codi genètic. Això que pot semblar una ‘boutade’, és una realitat que es demostra amb xifres i que té la seva expressió més propera a la ciutat de Barcelona. El mapa de les diferències de renda entre els barris de Barcelona té una relació directa amb l’esperança de vida de la gent que hi viu. I així tenim que un barri com la Mina les persones que hi viuen tenen una esperança de vida uns 10 anys inferiors a la del barri de Sarrià. I aquesta desigualtat ja existia abans de la crisi.

Un altra idea sobre la qual crec cal reflexionar és l’abast que les retallades tenen no només a nivell conjuntural sinó també a nivell estructural. I això vol dir que si un dia d’aquests la crisi s’acaba, hi ha una sèrie de canvis que s’han fet en les lleis, les estructures i l’organització de la nostra sanitat pública que difícilment es podran revertir: la pèrdua d’atenció sanitària universal, passant d’un dret universal a un dret lligat al treball, la reducció d’infraestructures i recursos humans (l’Institut Català de la Salut va perdre 1.500 llocs de treball entre 2010 i 2012), el fraccionament de l’ICS, la privatització de serveis, l’entrada d’empreses amb ànim de lucre a la gestió pública, etc.

I per rematar-ho va quedar clar també amb xifres i dades publicades, que aquells països que durant la crisi han aplicat polítiques de protecció social, han minimitzat les repercussions de la crisi sobre la ciutadania.

Només per acabar, tres exemples de com ho tenim a casa nostra:

- El programa de detecció precoç del càncer de colon només arriba al 23% dels 1,7 milions de catalans que s’ haurien de sotmetre al cribratge.

- L’avís per a la detecció precoç del càncer de mama mitjançant mamografia que des dels hospitals públics s’enviava per carta a les dones, s’ha deixat en molts casos en mans d’una empresa privada i allò que anava com una seda i era força eficient, ha passat a ser una disbauxa.

- La meitat de les infeccions per VIH es diagnostiquen massa tard segons tots els experts, i és evident que si un desconeix que té la malaltia, la probabilitat d’escampar-la és molt superior.

I tot això sense entrar en detalls de la influència de les retallades i de tots els canvis en la salut mental, l'alimentació i salut dels infants, l’increment en les llistes d'espera i tot un reguitzell de desgavells que segurament veurem en un futur proper i que faran realitat allò que, per primera vegada en molts anys, l’esperança de vida en els propers anys serà inferior a l’actual.

ROSER CASAMITJANA és regidora d'ICV-EUiA