On vivim, amb qui vivim, com vivim

Jordi Carreras

Publicat: el 25/jun/14
Opinió| Columnes

Crec que és bo recordar de tant en tant que els poders públics (els Ajuntaments, les comunitats, l'Estat) convé que contemplin els ciutadans als quals han de servir mirant-los de prop, podríem dir. Han de, o haurien de, contemplar com és la seva vida en els cercles més pròxims a cada persona. Com viuen, on viuen, amb qui viuen. Perquè en aquest cercle més reduït, més íntim, en el qual cada un de nosaltres desenvolupa la seva vida quotidiana és precisament on es juga la felicitat i el benestar de cadascun.

El Centre d'Investigacions de Recerques Sociològiques, després d'un estudi estadístic, va emetre a la fi de 2004 un informe (no he trobat un altre més recent), on va resultar que per al 98'9% de la població sotmesa a enquesta la família representava alguna cosa molt important o força important. La família apareixia així, amb diferència, com el principal motiu de valoració i de preocupació per als ciutadans. I és lògic, perquè la immensa majoria dels ciutadans vivim en un nucli familiar.

Certament es prenen mesures de suport a la família en tots els àmbits, suports més o menys útils, més o menys encertats, més o menys eficaços; certament els partits polítics ens referim d'un mode o un altre a la família; però fa l'efecte, i de vegades no solament la impressió, sinó la certesa, que per a molts aquest assumpte de la família, a la política en general, ocupa un lloc de tercer, quart o cinquè ordre.

És veritat que d'alguna manera tota l'activitat pública acaba redundant en beneficis per a la família, si beneficia els seus membres; també l'existència d'un exèrcit que garanteixi la seguretat de tots els ciutadans, i pel mateix de totes les famílies. De manera més directa, a la família beneficia l'ensenyament públic, i les mides que es prenguin amb l'ensenyament privat; a les famílies beneficien els serveis públics de tot tipus; i si a més a més s'arbitren ajudes i beneficis concrets per a famílies nombroses, amb discapacitats a càrrec, monoparentals, etcètera, millor que millor.

Pero no n'hi ha prou en la meva opinió. És necessari que els poders públics contemplin la família de prop, que percebin les seves necessitats, la seva situació, les crisis que les afecten, les diverses situacions en què es troba cada família, i partint d'aquesta perspectiva construeixin després les grans polítiques pensades ja per enfortir i afavorir la família.

D'una altra manera, amb massa freqüència, el que podríem anomenar la gran política, en lloc d'afavorir i enfortir a la família, la perjudica i l'afebleix, i, pel mateix, en lloc d'afavorir els interessos més immediats, més propers, més essencials de les persones, els perjudica.

Per posar un exemple molt proper, l'Ajuntament de Sant Cugat, el seu equip de Govern, fent seva després de les últimes eleccions municipals la proposta del Partit Popular de crear una regidoria de Família, crea la regidoria d'Educació i Família. N'ha quedat, de fet, en regidoria d'Educació a seques, perquè no ha pres iniciatives, ni ha mostrat idees de cap tipus que puguin millorar les Famílies de Sant Cugat, i que justifiquin el nom que se l'atribueix.

JORDI CARRERAS és portaveu del PP