Josep Maria Jaumà: ''Pedra i Sang' és història viva de Sant Cugat'

dramaturg, escriptor i traductor

L'autor del text del clàssic teatral nadalenc repassa l'obra que es representa cada Nadal a la sala Capitular del Monestir des de fa 21 anys


  • Comparteix:

Quan se'n parla es diu que és el clàssic teatral de la ciutat. També es diu que no pots viure un Nadal a Sant Cugat sense haver vist aquest muntatge. En qualsevol cas, 'Pedra i Sang', mai no falta en aquestes dates assenyalades i de nou ens fa reviure el crim més negre: l'assassinat de l'abat Biure a mans del noble cerdanyolenc Berenguer de Saltells la nit de Nadal de 1350. L'autor del text, l'escriptor i professor de literatura anglesa Josep Maria Jaumà, explica que el muntatge ha sabut envellir, des de la seva creació el 2000, i que ha esdevingut un element de cohesió social entre els santcugatencs. L'obra, dirigida des d'aquest any per Martina Vilarasau, es podrà veure a partir d'aquest 25 de desembre a la sala capitular del Claustre.

ESCOLTA-HO


Després de 20 anys aquesta obra ha evolucionat com el bon vi?
Més del que podíem esperar! Mai no ens va passar pel cap que faríem més d'una edició. Pensa que va començar com una cosa molt petita per fer-ho aquell any. No vam parlar mai d'un segon any. Ara, les coses petites també s'han de fer amb cura. Jo em vaig inspirar en Shakespeare. Són unes normes que funcionen i, per tant, havia de funcionar. Ho podíem haver fet malament, però... Jo crec que vam tenir l'instint, o no sé com dir-ho, que tant se val si era per un any, és igual, això és indiferent, era per fer quedar bé la història de Sant Cugat. Ara, de veritat, en cap moment vam dir: "D'aquí a 24 anys encara hi serem". L'únic que puc dir és que n'estic molt satisfet.

I ja van 21 anys, 21 edicions!
Va començar l'any 2000. Fixa't, deixa-m'ho dir, encara que sigui una cosa molt secundària, són 24 anys perquè som l'any 23. Només hi ha dues vegades que no s'ha pogut fer aquí. Una perquè el protagonista, Xavier Tor, l'acabaven d'operar. I l'altra per la pandèmia. Però una vegada, d'aquests 24 anys, ho vam fer a la Unió, quan encara era l'antiga Unió. Una altra vegada ho vam fer al Teatre-Auditori. Aquestes no compten perquè no es va fer a la sala capitular.

Posats a escollir també l'església del Monestir. Se'n recorda d'aquell debat que hi havia?
Jo trobo que queda més autèntic aquí, a la sala capitular. Això del públic, envoltant l'escenari. Això és essencial. A l'església no ho podries fer, hauries de desmuntar tots els bancs i fer-ho al mig de l'església. A mi aquesta idea del teatre en mig del públic, sobretot en aquesta obra, que el públic és el públic de Sant Cugat, tant se val si són d'un segle com d'un altre. El públic s'hauria d'interpretar, per això hi ha el final que els actors surten vestits de cada dia perquè diuen: "Sí, som igual que vosaltres".

Josep Maria, si repassem tots els santcugatencs que han vist l'obra en tots aquests anys, tots els que hi han actuat, els que hi han cantat... Vostè consideraria que "Pedra i Sang" ha estat un element de cohesió social al municipi?
Jo espero que sí. Jo tot això que dius és una alegria de la vida. La vida dona alegries que no te les esperaves, no? Tot això que has dit, la gent que ho ha vist, la gent que hi ha participat, que tots ho recorden com una gran cosa. És com si fóssim de la família, saps? Perquè van cantar o van veure o van actuar o pel que sigui. Per exemple, aquests nanos que surten cada any, sempre surt un nen o una nena, no? Te'ls trobes deu anys després, que ja han canviat completament, però per a ells haver sigut companys a "Pedra i Sang" és una cosa única, saps? Com si haguéssim fet una aventura junts.

És una escola de teatre, també?
Sí, sí. O sigui, tot això són alegries. Si aquestes alegries han ajudat a cohesionar la ciutat, home, jo crec que sí. Almenys una mica, potser no tota la ciutat. Sempre trobes gent que diu: "Què és això de "Pedra i Sang"? Mare de Déu! És possible que encara hi ha gent que ni l'ha vist, entens?

I sempre vas tenir clar que havia de ser una tragicomèdia?
Mira, sí, sí, sí. Perquè un assassinat, ja es va plantejar això abans d'escriure-ho, si ha de ser més aviat comèdia, perquè ha passat tant de temps que aquell assassinat ja no fa ni fred ni calor ningú. Però jo vaig pensar, però, que un assassinat sempre és un assassinat, encara que faci no sé quants mil anys. L'abat ha de ser una persona tràgica, jo crec. I per molt poca-solta que sigui és una víctima, no? Els diners. Els diners són terribles. Veure que fa 600 anys era igual que avui. L'abat no vol prescindir dels diners i Berenguer de Saltells, tampoc. Una cosa que és humana, social, perquè és el conflicte entre els dos poders que hi havia en aquell moment, els dos poders feudals, l'església i la noblesa, i el rei.

L'obra ha tingut, a nivell de text, molts "afegits"...
Els canvis han sigut d'afegir o treure, però no del text escrit. El primer canvi és que vam veure que el text era una mica massa curt. I llavors, què hi podem afegir? Doncs com que mencionen un advocat que és el que posarà la pau o no la pau entre els dos, afegim un parell d'escenes de l'advocat. I després, el que ja sap tothom, les escenes de converses particulars del poble o dels monjos que parlen entre ells.

Aquestes picades a l'ullet de l'actualitat.
Aquestes, de seguida també vam intuir que no podíem sempre repetir les mateixes, per dos motius. Una, perquè es fa avorrit, home, la mateixa escena. El primer any era que el fill se n'havia anat de casa sense avisar. I els pares preocupats, on és el fill? I després va venir la guerra de l'Iraq. I, esclar, això també pesava molt. Uns afegits que eren divertits.

Amb aquest canvi generacional que té "Pedra i Sang" amb la nova directora Martina Vilasau, tindrem també relleu en aquests afegits que ja no els signarà Josep Maria Jaumà.
Jo per això et deia que a mi m'ha anat molt bé, això. Home, és que he estat més de 20 anys... Perquè aquestes que no s'han fet, la de la pandèmia i això, jo també havia d'haver escrit les escenes. O sigui, he estat 22 o 23 anys cada any escrivint tres escenes noves. L'any passat els monjos parlaven del bisbe de Solsona, aquell tan divertit, aquell que tenia bessons i tot això.

I els afegits aquest any? És sorpresa? Vostè ho sap?
No.

Han passat de 24 anys, ho deies abans, com recordes el dia de l'estrena?
Ai, jo feia de monjo i estava molt preocupat perquè jo d'actor no serveixo gaire. I vaig ser 15 anys, monjo. I al final no podia més, és que em cansava molt. Jo el que recordo són els meus nervis. Com que es pensava que només seria un cop i prou. Perquè, ai, ai, ai, que m'estan mirant. Sort que tenia això, sempre m'asseia al costat del Joan Llamas i el Joan Fàbregas. El Fàbregas era el que feia riure perquè sempre tenia l'acudit, la broma a punt, no?

Des d'aquí un record pel Joan Fàbregas i el Pere Pahisa.
Oh, el Pere Pahisa... Jo sempre sospirava que em substituís el Pere Pahisa i ho va fer, sí. Els últims anys vam combinar. Jo feia Nadal i Sant Esteve i ell feia les altres funcions. Els últims 15 anys meus, els últims dos o tres anys, érem els dos.

Com va ser la investigació per fer el text i buscar el rigor històric?
Això va ser fàcil, perquè la Dolors em va passar el llibre aquest del Salvador Cardús. Jo vaig copiar el llibre del Salvador Cardús, no em vaig inventar quasi res. El Salvador Cardús té la gràcia que t'ho deixa claríssim, qui és qui. Llavors, fixa't, jo no sabia gairebé res de l'assassinat. Només sabia el gall que canta, és l'únic que sabia. No sabia res més, que va hi haver un assassinat i que el gall va cantar, punt. La pega era que jo vaig començar a fer-ho al pont del Pilar, a mitjans d'octubre, i ho vaig acabar al pont de Tots Sants, que era primers de novembre. O sigui, no arribava tres setmanes. I llavors, d'aquestes tres setmanes, em va tocar per aquestes coses de la loteria del professor anar de Tribunal d'Oposició a Huelva una setmana. O sigui, que van ser tres setmanes, però amb un al mig que no vaig poder fer res. O sigui, que "Pedra i Sang" es va escriure en dues setmanes.

Aprofitem per recordar que aquest any Xavier Tor i Ricard Mariné faran d'Abat Biure i el Francesc Ollé farà de Berenguer de Saltells. Però quin és aquell personatge que vostè li té una especial simpatia?
El que em fa més pena és l'advocat. Aquest que no el vaig fer el primer any sinó que el vaig fer el segon o tercer any. Pobre home. Perquè ha sigut molt amic de l'Abat es veu obligat a fer el paper aquest. Però la manera com és tractat pel Saltells que arriba un moment que el pobre advocat diu "És que sento com si m'abaixés els pantalons allà en públic".

Què opina del canvi generacional a la direcció de "Pedra i Sang"?
És sa, és saludable, això és un creixement per a aquesta obra de teatre i un valor afegit per a la ciutat. I tant, jo crec que sí. Perquè si fos una obra de teatre que ho fa un director o un altre, a la seva manera i això. Però "Pedra i Sang" és una tradició, això ho vaig estar dient l'altre dia. Una tradició és diferent d'una obra de teatre. Però és com una escultura. Si tu tens una escultura a casa, tens una cosa bonica i molt agradable. Però si aquesta escultura és del Pep Codó i està davant dels cinemes, no és el mateix. Allò és del paisatge de la ciutat. "Pedra i Sang" és història viva de la ciutat. Podria haver passat a la història sense més ni més, però pel que sigui, ha arrelat tots aquests anys i ara ja no és meu. És una tradició que amb això ens quedarem.

En algun moment de la història recent es va parlar de portar-ho fora, que tingués més projecció exterior...
Sí i no, no ho sabem. És com quan vam començar, no sabíem què passarà. Quan vam començar, jo recordo que una de les coses que vam dir és que això només es pot fer al Monestir perquè és on li toca. Si es fes, per exemple, a la catedral de la Seu. Per què no? La dificultat llavors és pràctica, tanta gent traslladar-la allà i tot això. Hi ha els dos avantatges. Un és donar-ho a conèixer a Vic o a Tarragona o a la Seu. I l'altra és fer que la gent vingui a Sant Cugat.

Anirem acabant l'entrevista. Jo volia preguntar-te en què estàs treballant actualment?
La meva feina de tota la vida, de fa més de 40 anys, és traduir poesia anglesa, no? Doncs, jo, ara estic, en aquest moment, exactament estic acabant l'última traducció per encàrrec que penso fer. Ja m'he fet massa gran, ja em costa tot molt. És una cosa que necessita molta paciència, de fer-ho molt a poc a poc, que maduri. I ara faig l'última, que tota la vida he fet els autors del segle XX anglesos i americans. I ara, per variar, per fer l'últim, faig el primer poeta anglès que és Geoffrey Chaucer, autor d'"Els contes de Canterbury". I l'última cosa, perquè vegis la feina que tinc. Soc l'únic del món que ha desxifrat el claustre de Sant Cugat. És a dir, des que van marxar els monjos, ningú de tots els experts que han passat per aquí, catalans i no catalans, ningú sap què diuen els capitells... És un text que es llegeix des del primer a l'últim sense cap interrupció. Estan tots ordenadíssims. I explica una història. Un catecisme: com l'Evangeli ensenya a viure en pau.

Jo crec que és la millor manera d'acabar aquesta entrevista.
Moltíssimes gràcies.

CONSULTA AQUÍ ELS HORARIS I LA VENDA D'ENTRADES DE "PEDRA I SANG"



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.

Foto

Jaumà, en una imatge d'arxiu / Foto: Ajuntament

Jaumà, en una imatge d'arxiu / Foto: Ajuntament

Publicitat