'El sabor de los segundos'

Sembla mentida com passa de ràpid el temps. Em fa l'efecte que va ser ahir el darrer concert de la primera edició del cicle Mou-te a ritme santcugatenc amb Txilum i just aquesta setmana tornem a començar amb la segona aventura. 'Cosa promesa cosa complerta!'

Dic aventura perquè de nou em fa l'efecte que ens endinsem en un mar desconegut. Encara que coneixem les dimensions a la perfecció sempre hi ha alguna sorpresa, alguna cosa que s'escapa. Possiblement resulta exagerada aquesta comparació però és l'única forma d'explicar la sensació. Amb aquest símil.

Com amant de la música des de molt petita, sempre m'he preguntat com s'ho fan aquells que organitzen esdeveniment amb grans artistes. Bé, artistes molt coneguts. Aquests que estan carregats d'excentricitats i que no poden sortir al carrer sense que els segueixin unes dotzenes de seguidors desesperats per tocar el seu ídol. M'ho he preguntat no tan sols pel fet de treballar al costat d'algú que admires, si no pel gran treball organitzatiu que comporten aquestes coses. Precisament perquè es tracta de gent extravagant, acostumada a rebre floretes i a deixar-se estimar, suposo que no ha de ser fàcil ni el tracte amb ells ni organitzar els seus concerts. Evidentment existiran excepcions.

Els espectacles de petit format són ben diferents: menys repercussió pública, el contacte amb el músic és total i la il·lusió també és compartida. Minuts abans de començar l'actuació, les formiguetes caminen a l'estómac de més d'un i d'una, encara que no hagin de demostrar el seu talent damunt l'escenari. Tot el procés ja està fet, i repasses una a una totes les tasques que havies de fer per que allò que està a punt de començar succeeixi. És en aquell moment que et recordes d'aquella cosa que se't va passar o que podies haver fet millor sense dubte. Mires les cares expectants d'un públic tenyit per la foscor i llavors escoltes la primera nota (que sona amb molta reverberació al teu cap), els llums ensenyen l'escenari de colors i no hi marxa enrere.

Fa poc un fòrum d'internet proposava que es contessin, amb una mitjana, tots els segons que dura tota una vida d'una persona. Ara mateix t'està passant pel cap un d'aquells números tan difícils de dir en veu alta i que són enormes, indescriptibles. Però no tots els segons duren el mateix o dit d'una altre manera; no els sentim igual. O passen massa ràpids o com una eternitat. Podria posar molts exemples d'això, però segur que ja estàs pensant en un munt.

Per cert, per acabar amb música de la ciutat, no et perdis el tema 'El sabor de los segundos' de Cyan, el grup del santcugatenc Javi Fernandez.