La meva segona ombra


  • Comparteix:

Avui el meu espai de reflexió el vull dedicar a la que he acabat per descobrir que és la meva segona ombra, aquella persona que m'he trobat allà on les meves passes periodístiques m'han conduït. Si això fos un infantament no tingueu cap dubte què de qui estariem parlant és el meu germà bessó.

Periodísticament vaig néixer un vespre de primavera a la planta 15 de l'edifici Godó ubicat a la Diagonal de Barcelona, ben a tocar de la plaça Francesc Macià. Allà va ser quan, encara sense saber si el periodisme m'havia de servir per guanyar-me les garrofes, hem van donar les meves primeres dues palmadetes al cul per que agafés aire. Feia poc que m'havien tret de la meva letargia universitària quan un dia a la redacció de Rac 1 va aparèixer un noi amb una dessuadora de l'handbol Granollers. Era en Ramon Salmurri. A mi em donava tota la sensació que el 'tio' anava sobrat. Més tard vaig saber que el 'nano' tot just s'afaitava i a més no gaire, perquè portava una barba bastant poblada. Quan es va acabar el meu periple a l'emissora del grup Godó vam entonar l'hora dels adéus i fins la propera. És el que sempre es diu.

De Rac 1 el meu destí va ser el ja desaparegut i més que enterrat Més Sant Cugat, en el qual vaig aprendre tot el que cal per treure un diari cada dia. Quan dic tot, vull dir tot. Feia política, cultura, societat, medi ambient, de fotògraf i fins i tot esports. I va ser en aquest àmbit periodístic que vaig tornar a trobar-me en Salmurri. Ara ja havia deixat de ser el Ramon per passar a ser conegut només pel seu cognom. Coses que té la confiança. Era el segon capítol de la 'nostra història'. El Ramon transitava ara pel Diari de Sant Cugat.

El capítol final ha estat, de moment, a Ràdio Sant Cugat, on jo vaig entrar per la porta ara tot just fa un any i dos mesos, per seguir amb el meu creixement professional. Pel que es veu l'amic Salmurri va tenir la mateixa pensada i al cap de poc temps de col.locar el meu cul en una de les cadires verdes de la redacció, en Salmurri ja voltava per la casa. L'única diferència és que ara ja no és ni el Ramon ni el Salmurri. Aquest xicot és com l'eruga que fa la metamorfosi per esdevenir una papallona i ara, per obra i gràcia d'en Joan Garcia, té un altre 'gran' sobrenom.

Així que ja sabeu quin és el periple periodístic d'en Ramon Salmurri i en Nacho Vàzquez. Espero que us hagi interessat.

Només una cosa hem queda per dir-te Ramon. Tot i que la 'nostra' història ve de lluny i ets la meva segona ombra, a la redacció hi tinc la meva germana petita, amb la qual m'uneix una experiència vital que et costarà de superar. Però aquesta és una història per un nova edició del cau d'orella. T'estimo germaneta!



  • Comparteix:

COMENTARIS

aquest noi és la katana, un noi amb una gran personalitat. Si podeu, mireu com va vestit. És únic, irrepetible. katana forever

cafu. Enviat el 30/abr/08


OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.